Les barreres que impedeixen l’atenció psicoeducativa a menors víctimes de la violència de gènere


Malgrat tots els avenços en l’àmbit legislatiu sobre atenció a les víctimes de la violència masclista a Espanya i les modificacions de normatives per la inclusió de menors que viuen aquestes situacions, sovint el seu accés real a aquests serveis es veu dificultat i retardat quan no impedit. Actualment la necessitat d’intervenció amb aquests menors està avalada per diferents lleis:

- La Llei 4/2015, de 30 de març, de l’Estatut de la Víctima del Delicte que va entrar en vigor el passat 28 d’octubre de 2015.
- La Llei Orgànica 8/2015, del 22 de juliol, de modificació del sistema de protecció a la infància i l’adolescència.
- La Llei 26/2015, del 28 de juliol, de modificació del sistema de protecció a la infància i l’adolescència que millora l’atenció i la protecció dels fills i les filles de dones que han estat víctimes de violència de gènere. D’aquesta manera s’inclouen com a víctimes directes modificant l’article 1 de la LOIVG a fi de fer visible aquest tipus de violència que es pot exercir sobre els infants.

Cal destacar el dret que assisteix als menors a rebre atenció especialitzada en casos de violència de gènere com recull l’agència Unicef, l’Acadèmia Americana de Pediatria i la Convenció Internacional dels Drets de l’Infant, ratificada per l’Estat espanyol l’any 1990 per reconèixer que ser testimoni de violència pot ser tan traumàtic com ser víctima d’abusos sexuals o físics. Els menors, víctimes invisibles de la violència de gènere, es converteixen en instruments amb què el maltractador segueix martiritzant la dona per perpetuar la violència sobre ella.

Llavors quines són les dificultats que ens trobem per atendre a aquests nens i nens?
Doncs que no tots els jutges es pronuncien sobre les mesures cautelars que la Llei Orgànica 1/2004 posa a disposició dels menors a l’article 61 i que es recullen al punt 4 de La Modificació del Sistema de Protecció a la Infància i a l’Adolescència. Això pot ser degut a que no tots els magistrats que es troben de guàrdia quan arriba un cas de violència de gènere coneixen els drets que assisteixen a les víctimes.
Com a conseqüència, la responsabilitat de presentar la sol·licitud recau només sobre la mare o sobre les bones pràctiques del lletrat que la defengui. Però això no acostuma a donar-se.

La dificultat per demostrar la violència psicològica als jutjats desincentiva la interposició de denúncies per part de les dones, que viuen l’arxivament de la seva causa com una pèrdua de credibilitat o bé veuen com un esforç inútil fer el pas tan difícil de denunciar. El fet de no comptar amb una sentència favorable en aquest sentit i no ser reconegudes com a víctimes de ple dret els impedeix accedir als recursos que la mateixa llei posa a la seva disposició.

Patir o haver patit situacions de maltractament no depèn d’interposar o no una denúncia i de si aquesta arriba a concretar-se en una sentència. L’accés als recursos per les víctimes del masclisme hauria d’estar garantit prèviament a la resolució judicial. En molts casos inclús abans que s’iniciïn els tràmits per la seva denúncia i judici posterior.

Els serveis d’acompanyament, assessoria i atenció a les dones que són víctimes de violència de gènere funcionen i són molt ben valorades per les seves usuàries. Fan prendre consciència a les dones del pas que han de donar, les preparen per a totes les possibles situacions que es puguin donar i posen en marxa un treball d’apoderament molt necessari a les seves vides.

Lamentablement, no és el cas dels menors que es troben envoltats en aquestes circumstàncies de violència. A més, la pàtria potestat és el dret al qual molts pares s’aferren per tal d’impedir que els seus fills o filles puguin accedir als serveis assistencials quan la Justícia arxiva la seva causa per manca de proves de tal manera que, com és lògic, la Llei acaba obstaculitzant l’accés a aquestes mesures.
No poder demostrar una situació de violència psicològica, posem-li per cas, significa que aquesta no s’ha donat? Podria el menor tenir accés a un espai on fos escoltat i pogués relatar la seva experiència fora de l’àmbit judicial? Podria el menor ser atès si professionals que estan en contacte amb ell com professors, treballadors socials, educadors, etc., percebessin en ell un malestar que podria estar relacionat amb una situació de maltractament familiar, sense necessitat de que la mare interposés una denúncia per violència de gènere?

La resposta és no.

Seguint les recomanacions de la Comissió Deontològica del Col·legi de Psicòlegs, no es pot atendre un menor sense comptar amb l’autorització dels dos progenitors però rarament ens trobem amb l’autorització paterna per a què un menor pugui rebre atenció d’aquest tipus.

Per tant, entenem que els organismes encarregats de permetre i regular l’accés de menors a aquests serveis haurien de tenir una major sensibilitat i formació en uns casos i crear excepcions per poder intervenir en d’altres. Perquè la violència de gènere ha de ser entesa com quelcom més que una situació conflictiva, on les persones implicades no lluiten en igualtat de condicions i la relació de poder no és equitativa.
 

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article