Bon Nadal

És molt més difícil escriure un bon reportatge, una crònica o fins i tot saber ordenar la informació d’una notícia que escriure un article d’opinió. D’opinar en sap tothom. Trobar bones històries, en canvi, costa moltíssim. Potser per això, avui les xarxes socials són una mena de guirigall col·lectiu, on tots fem bullir aquesta olla de grills d’abast mundial i on comentem el primer que ens passa per la barretina. És molt més fàcil això que aprofundir, contextualitzar i documentar fets d’interès.

Faig aquesta reflexió perquè, aquests últims dies, m’he submergit en la biografia de la periodista nord-americana Nellie Bly (1864- 1922) i no puc parar d’aplaudir. Que fa més de 100 anys una dona reunís tanta informació exclusiva per explicar amb coratge, compromís i determinació algunes de les injustícies més punyents de la societat americana que va viure, és digne d’admiració.

La Nellie es deia Elizabeth Jane Cochran. Aleshores, però, les dones no tenien cap dret i totes signaven amb pseudònim. Per raons econòmiques, l’Elizabeth va deixar de jove els seus estudis de mestra. Reportera de raça, feminista i capaç del periodisme social més imaginatiu, va començar la seva carrera periodística quan es va indignar amb el diari Dispatch per un article masclista. Enfadada, va enviar una carta de protesta a aquesta capçalera. El seu director no va publicar la queixa però va contractar la seva autora perquè, en veure el seu caràcter enèrgic, intuïa que tenia fusta i talent.

Més endavant, en el New YorkWorld, el diari de Pulitzer, Nellie Bly va brillar com a investigadora: es va infiltrar fent-se passar per malalta en un sanatori psiquiàtric per denunciar el maltractament de les internes o va descriure la precarietat de l’habitatge social i la hipocresia de la beneficiència de l’època. També, entre els seus èxits professionals, es recorda que va fer la volta al món en 72 dies. Un repte, en forma de crònica viscuda, que emulava i superava el títol de Jules Verne.

Davant d’aquesta dona gegantina i de molts altres bons informadors d’avui i d’ahir; les columnes d’opinió, les tribunes, els editorials, els articles de fons i per descomptat els comentaris lligats als trendings tòpics de Twitter es converteixen en formigues minúscules. Al meu entendre, l’opinió mediàtica només pot competir amb la bona informació quan deixa de banda la xerrameca. Quan l’articulista troba aquella petita observació que ens fa pensar, o bé que ens toca el cor una estona. Quan els lectors llegim sinceritat en la lletra impresa, és més probable que ens hi sentim reflectits.

I, aquests dies, ¿quina és aquesta petita veritat escrita que espurneja? Busco i no trobo res a la premsa. Sí, en canvi, m’arriben pampallugues de llum bonica en la ingenuïtat de la poesia. Tant si som agnòstics com creients, El poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra és una petita o gran veritat que ens colpeja una mica a tots, a prop del bou i la mula.

Escriu Sagarra: “Avui la llengua impia/ sembla com que demani caritat/ per esborrar la gran melancolia / del nostre món atabalat” (...) “La nostra vanitat prou s’afigura/ que està damunt del bé i del mal, / mes no hi val ganivet, ni ànima dura, / és més forta la nit de Nadal!” (...) “I si tot l’any la mesquinesa ens fibla/ i l’orgull de la nostra soledat, / almenys aquesta nit fem el possible / per ser uns homes de bona voluntat.”

Bon Nadal a tothom!