L'únic problema de l'ésser humà

Malestar, aquesta és la paraula de moda actualment. Mai nostre país ha gaudit d'un nivell econòmic i tecnològic com el que posseeix ara. Vivim en el primer món i gaudim de tots els seus avantatges materials. Però si un atén els mitjans de comunicació o escolta les converses de la gent al carrer descobreix que, paradoxalment, no és la paraula benestar la que impera en el nostre dia a dia, sinó curiosament el seu antònim: malestar. Tot d'una, la nostra societat ha descobert que sent malestar a tota hora i abans de res, davant la seva classe política, davant la situació econòmica, laboral o familiar. El mestre d'escriptors que va ser Charles Dickens probablement va definir millor que ningú, fa cent cinquanta anys, la nostra època. És clar que ell, a diferència de nosaltres, era un geni ... Ho va fer en la seva novel·la "Història de dues ciutats" concretament en el seu arxiconegut inici: "Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps, l'edat de la saviesa i també de la bogeria; l'època de les creences i de la incredulitat; l'era de la llum i de les tenebres, la primavera de l'esperança i l'hivern de la desesperació. Tot ho posseíem, però no teníem res."

Sens dubte en molts sentits és cert que aquest gran temps que vivim crea ombres fosques. L'ésser humà és així. Els nostres avis van haver de suportar ni més ni menys que una cruel guerra civil i després una dictadura, però probablement mai van sentir aquest malestar que ens envolta, entre tantes penalitats no van tenir temps. Com ens explica la famosa "piràmide de Maslow" estaven massa ocupats amb la seva seguretat i subsistència com per preocupar-se pel reconeixement o l'autorealització. Però l'home actual, a l'empara de la tecnologia, sí que pot preguntar-se per la seva vida i llavors, ai llavors..., comença a patir! Perquè quan pot meditar amb calma sobre els seus problemes descobreix que en realitat no té problemes, que ell mateix és el seu únic problema. L'home és un ésser problemàtic que per dir-ho d'una manera senzilla no acaba d'encaixar en la creació, se sent diferent a la resta de l'existent, obert a l'infinit, sempre inquiet. Els grecs deien que hi havia tres classes d'éssers, els Déus que ho saben tot i que no pregunten res perquè ja coneixen totes les respostes, els animals que no saben que no saben, i els homes, que saben que no saben. Aquest saber que no sabem suposa alhora la nostra major dignitat i la nostra font perpètua de desassossec.

No obstant això, i lamentablement, la nostra societat corre el perill de convertir l'eterna contradicció que és l'ésser humà en alguna cosa frívola i simplista. Ens queixem de tot, dels nostres polítics, dels nostres caps, dels nostres companys de treball, de la nostra parella, de tot llevat de nosaltres mateixos. En la majoria d'ocasions hem convertit aquest malestar que és indissoluble a l'essència humana en una queixa infantil de qui no està disposat a esforçar-se i només espera que la solució a tots els seus aparents problemes vingui de fora. No ens agrada la nostra vida, no ens agrada la nostra feina, però seguim aquí, sempre igual, molt més semblants a arbres que a persones. No ens adonem que les coses només canviaran si som nosaltres els que comencem a canviar-les. Sento parlar a tota hora de malestar, i jo, potser perquè m'estic fent vell, voldria sentir parlar molt més d'esforç personal, de propòsit d'esmena, de voluntat de millora individual, d'entrega realment desinteressada als altres. El filòsof de filòsofs, Plató, en la seva imponent obra "La República" va analitzar els diferents sistemes polítics, però finalment va venir a dir que l'important no era tant el sistema polític sinó els ciutadans, ja que si els ciutadans són bons el sistema, inevitablement, ho serà també. Ara que s'acosta el final de l'any estaria bé que ens proposéssim aquest objectiu personal: per a l'any que ve protestar una mica menys, deixar de posar l'accent del nostre malestar en els altres, i dedicar-nos a millorar-nos com a persones, fer un pas endavant i anem per feina en la nostra única tasca que és a més el nostre únic problema: nosaltres mateixos.

Si la nostra societat segueix abandonant-se, si cada un de nosaltres no fuig del fàcil victimisme i comença a autoconstruirse correm el perill de fer finalment realitat el vell adagi fatalista del poeta llatí Horaci: "els nostres pares, pitjors que els nostres avis, ens van engendrar encara més depravats i nosaltres donarem una progènie encara més incapaç." Posem-nos a treballar en la nostra vida perquè això no sigui així!