La violència filio-parental: una problemàtica social, educativa i jurídica

Des de finals del any 2005 fins a l'actualitat són múltiples els casos en què els mitjans de comunicació s'han fet ressò del que aparentment era un nou fenomen: la violència intrafamiliar de caràcter ascendent, també anomenada, violència filio-parental.

La presència progressiva del fenomen als mitjans de comunicació ha anat acompanyada de l'augment de denuncies interposades pels propis progenitors cap als seus fills per agressions a dins de la llar. Tal i com reconeixen les pròpies memòries de la Fiscalia General de l'Estat, l'any 2005 van haver-hi 5.500 denuncies, l'any 2008 n'hi van haver 5.209 i el 2010 8.000 denuncies per casos relacionats amb aquest fenomen, per citar algun any del darrer lustre.

Estem doncs davant un fenomen totalment nou? Convé recordar en aquest sentit que fins fa relativament poc l'estat reconeixia el dret de correcció als pares davant comportaments i/o actituds disruptives per part dels fills. En aquests casos semblava ser que els possibles comportaments violents per part dels primogènits no tan sols quedaven neutralitzats pel esmentat dret de correcció, sinó alhora legitimats per part del Estat per corregir els mateixos. També, com s'ha mencionat amb anterioritat, una major presència d'episodis relacionats amb la violència intrafamiliar en els mitjans de comunicació, lligat a una major sensibilització davant qualsevol besllum de violència per part de la societat, han possibilitat una major visibilitat del fenomen en qüestió.

És per això que considero que la violència filio-parental sempre ha existit, tenint en compte que des de fa dècades la literatura científica especialitzada- especialment a nivell internacional- ja alertava sobre el fenomen. En canvi a Catalunya i al conjunt de l'Estat no ha estat fins el 2005 quan han sorgit les primeres publicacions al respecte, i amb aquestes, les primeres formacions específiques, els primers consensos per establir una definició genèrica del fenomen i en síntesi, els primers programes especialitzats per restablir les (sempre) difícils dinàmiques i relacions filio-parentals immerses en situacions de violència.

Ara bé, quines són les causes que generen un fenomen d'aquest tipus?

Per aproximar-nos a les causes que generen un fenomen de tal complexitat com el de la violència exercida pels fills adreçada cap als seus pares, al·ludiré  a la definició exposada per la Societat Espanyola pel Estudi per la Violència Filio-Parental (SEVIFIP), entitat sense ànim de lucre que aglutina a professionals, investigadors, entitats i experts en la matèria, qui va definir en el  I Congrés de Violència Filio-parental celebrat en el 2015 a Madrid la següent definició:

“Conductes reiterades de violència física, psicològica (verbal o no verbal) o econòmica, dirigida als progenitors i les progenitores, o a aquells que ocupen el seu lloc. S'exclou per tant, els fets puntuals, les produïdes en un estat de disminució de la consciència que desapareixen quan aquesta es recupera, l'autisme o deficiència mental greu i el parricidi”.

Tenim doncs determinats nexes en comú en torn a aquest tipus de violència intrafamiliar d'acord a la definició exposada com són l'intencionalitat, el poder i el control d'uns fills cap als seus progenitors o figures referents d'autoritat familiar, i la reiteració de conductes agressives com a eina de domini en les relacions intrafamiliars. Pel que fa a l'ontologia del fenomen, estem davant una problemàtica multicausal, atès a que els factors que originen les primeres agressions poden provenir des d'una vessant educativa (laxitud pel que fa als límits parentals, estils educatius negligents etc.), psicològics (aparició de determinades variables psicològiques en el/la agressor/a que puguin incidir en les agressions), o des d'una vessant individual (escassa tolerància a la frustració, consum de tòxics etc).

No hi ha dubte que ens trobem davant d'una problemàtica social complexa i polièdrica, mitjançant la qual la seva resposta no només podrà ser abordada des de la seva vessant jurídica (a través de la inserció del menor en el sistema penal juvenil) , sinó que també cal empoderar els estaments socials i educatius (serveis socials, escoles i instituts) per tal de detectar de forma precoç aquelles dinàmiques intrafamiliars que es trobin en situació disruptiva, on la violència s'erigeix com un instrument de relació per part dels joves cap als seus progenitors o referents familiars lluny de l'harmonia, vincle i afecte que es pressuposa han de tenir els membres d'una família.

Si bé les denúncies s'acostumen a realitzar en el període que abasta l'actual edat penal juvenil que, segons marca la jurisdicció penal juvenil, comprèn entre els 14 i els 17 anys, els primers indicis de la violència filio-parental acostumen a sorgir molt abans, a l'inici de la pre-adolescència. De fet, enguany la violència filio-parental representa aproximadament entre el 7% i el 10% del total de població de justícia juvenil atesa per la Generalitat de Catalunya, qui té competències en matèria d'execució de les mesures educatives contemplades en la actual Llei Reguladora de Responsabilitat Penal del Menor, 5/2000.

Convé doncs replantejar els sistemes de detecció d'aquestes dinàmiques perquè les agressions i les pertinents denúncies suposen la punta d'un iceberg de determinades problemàtiques sovint enquistades. Cal emplaçar a les diferents administracions que intervenen en el marc de l'infància i adolescència a generar mecanismes de detecció precoç, d'intervenció en el medi obert, d'augment de professionals especialitzats en la matèria per treballar en el nucli familiar, doncs a diferència de altres tipologies delictives, l'origen d'aquesta problemàtica s'ha nodrit en el sí de les famílies.

Una millora de l'atenció del fenomen en qüestió, permetrà no tan sols la reducció del fenomen en termes quantitatius, sinó també la visió del mateix des de una vessant jurídica-penal. Les problemàtiques relacionades amb l'infància i adolescència ens concerneixen a tots i totes, i per tant deuen ser considerades com problemàtiques socials i educatives, i no pas pròpies del sistema penal juvenil.