Quan la música visita la presó

Quan entres a la presó ets tu, però no ets el mateix. Estàs en tensió. Una tensió constant que es va alleugerint a mesura que veus la situació controlada. Por combinada amb prejudicis d’entrada. Estàs i et sents acompanyat. El distintiu de visitant també t’acompanya i et fa visible. Porta rere porta, et deixes guiar, tot seguint les passes de l’autoritat corresponent. Taquilla, control i detector de metalls. La tensió hi és i es manifesta en l’encreuament de les mirades de reclusos, visitants i funcionaris. La pressió hi és des del moment que hi entres, però s’esvaeix en saber que més tard podràs marxar.

Han estat vàries les visites que he fet a una institució penitenciària. Les primeres vegades, com a voluntari i després, com a estudiant en pràctiques d’educació social a una presó de Barcelona que ja a principis dels noranta anunciava enderrocar-se. Molts anys després hi he anat com a músic, segurament sovint pel fet de portar el barret d’educador posat a sobre. Hi he anat amb Ràbia Positiva, amb Los Ronderos i amb Lo Petit Comitè. Diferents projectes musicals amb propostes i plantejaments ben diversos entre sí, però amb la mateixa base col·laborativa i existencial: la música com a missatge i com a eina de transformació social. Sempre ha estat una experiència enriquidora, útil i plena de sentit. El rostre de moltes persones amb mirades de complicitat, o l’agraïment impregnat a les seves cares, ratifica que ha valgut la pena ser-hi. Sempre hem compartit estones i converses amb les persones internes, abans i després de les actuacions, que ens han fet sortir d’allà amb la sensació d’haver aportat valor i música. Cultura en una de les seves múltiples expressions artístiques.

La música ha estat convidada a entrar i ho celebrem plegats. Som músics, educadors i voluntaris. A vegades, fins i tot fa vergonya veure com les condicions mínimes per poder tocar no hi són, i llavors la improvisació i el poder de la imaginació esdevenen cabdals. I tots plegats, fem malabars. La reflexió i el debat posterior al voltant d’una actuació diferent també són importants. En aquest context no hi ha casualitats ni res és perquè sí; no oblidem les intencions. Recordo la vegada que ens van demanar tocar, òbviament sense cobrar, i a sobre portant fins i tot l’equip de so i pagant desplaçaments i peatges de la nostra butxaca. Precarietat disfressada de voluntariat enrotllat. Les misèries de fora, accentuades a dins.  Les presons haurien de propiciar el desenvolupament propi i interrompre l’espiral de l’exclusió, criminalització i reclusió.

Quan tornes a sortir et sents, més que alliberat, privilegiat. Cada visita que he fet, m’ha confirmat en la idea que tothom hauria de fer-ne alguna. La presó ens ensenya que tothom hi pot entrar i, si pares atenció, te n’adones que pot ser molt més fàcil i senzill del que et penses. Mirada i escolta activa. Després de l’actuació és l’hora de dinar. De camí al menjador, una de les persones presents al concert se m’acomiada amb un “gracias por hacer de ésta, una mañana diferente.”