A casa hem acollit un infant

Com em deia un company de feina fa poc, la vinculació amb els fills sempre està en joc, no hi ha res que vingui garantit d’entrada i que no s’hagi de construir. Això significa que la maternitat biològica no afegeix res donat o regalat d’entrada. Però la tendència més generalitzada és pensar en una espècie de llaç connatural a priori construït amb una disposició favorable per mantenir-lo. Res de tot això és cert.

El vincle amb els fills s’ha de construir i sostenir en unes circumstàncies que no tenen a veure amb una disposició natural o legal sinó amb un cúmul de renúncies que els adults hem de fer. Dit això, convé també assenyalar un altre error que condiciona les relacions maternofilials i que es relaciona amb l’anterior. Es tracta del sentiment de propietat. Si hom tendeix a voler adoptar més que no pas a acollir és per la presumpta propietat que l’adopció atorga. Aquesta alimenta una falsa seguretat que resta importància a la construcció diària del vincle a la que feia referència. Probablement això té a veure amb la preponderància a pensar les relacions des de la seva vessant instrumental, qüestió que ja convé a un sistema centrat en el capital. I si no és així només cal pensar perquè la insistència en voler adoptar i no acollir, en voler tenir un fill i no acompanyar-lo, en voler decidir el millor per ell o ella i no pensar conjuntament el que aquest o aquesta vol. És clar, però, que l’adopció no significa necessàriament res de tot això però si la tendència generalitzada a pensar-la com a primera opció.

Per què val la pena acollir un infant? A priori no ens enganyarem, es tracta d’un acte de solidaritat i generositat. És el que és, oferir unes condicions de vida familiars a algú a qui li han estat restades. Per donar-li oportunitats i un context de creixement adequat, entenent que fer-ho no significa que aquell hagi de perdre les seves relacions amb la família biològica. És a dir, acceptant l’infant i la seva motxilla de vida tal i com vingui. En realitat, sempre és així, tot i que sovint no es vulgui veure. L’avantatge és que en situacions d’acolliment no es pot negar aquest fet, la qual cosa facilita un altre tipus de posició en la relació. L’avantatge també és que un equip de professionals ens acompanyen en el procés i ens donen recursos si hi ha problemes de qualsevol tipus.

A casa recentment hem acollit un infant i el que podem dir fins ara és que val molt la pena. La qual cosa no significa que no hi ha hagi dificultats, però aquestes sempre hi són. Aquest text d’opinió només pretén obrir una pregunta sobre perquè en general aquesta no és la primera opció per aquells que volen exercir de pares i mares. ¿Perquè les llistes dels infants que volen ser acollits són molt més llargues que la de les famílies que volen acollir? Mites, pors i estereotips probablement tenen alguna cosa a veure. En tot cas, aquí va un testimoni d’un procés d’acolliment més que satisfactori. I això sabent i assumint que problemes també en tindrem.

Amb tot, la gran por i pregunta que alguns coneguts ens fan és: I si marxa? De fet, tots marxen, tard o d’hora diuen adéu, d’això es tracta. Per altra banda, si marxa és perquè la seva família biològica ha aconseguit solucionar els problemes que van motivar la retirada de tutela i en darrera instància això també és bo per tothom. En segon lloc, la vida i les relacions no són de tot o res, cap ho és. Sinó de grisos i matisos. Així que probablement el més raonable i sa és que l’infant mantingui una relació de contacte al llarg de la seva vida amb aquells que han estat significatius per ell o ella. I en darrer terme si no ho fa serà perquè ha optat per trencar el vincle, la qual cosa és una decisió respectable d’ algú a qui s’atorga l’estatut de subjecte i no d’objecte. Clar que tot això són apreciacions i em puc equivocar; no hi ha certeses, ja ho hem dit.

Ens ha ajudat i ens ajuda venir del camp social, tenir formació i experiència però tampoc ens enganyarem, hi ha adults més preparats que nosaltres per fer de pares i mares. La posició adequada tampoc ve garantida per un saber sinó per certa maduresa personal que no res té a veure amb manuals pedagògics. Res del que hem entès no era cap enigma indesxifrable per qualsevol altre, només cal voler escoltar i comprendre tot i que a vegades potser ens calgui cert assessorament extern. Al cap i a la fi nosaltres no teníem cap experiència en l’exercici de la maternitat. Altres parelles amb fills biològics propis tenen recorreguts molt més amplis i una experiència molt valuosa que els ajuda en processos d’acolliment. Aquest però no era el nostre cas. Tot el que val la pena en aquesta vida costa un esforç, això ja ho sabíem abans de començar i realment aquesta afirmació no té res d’especial en relació a altres pares i mares. Així, no dic res de nou, val molt la pena per bé que és esgotador.

Deixo doncs aquí aquesta reflexió: oblidem les garanties de vinculació en les relacions maternofilials, no existeixen i és bo que sigui així. Tots els fills han d’acceptar els seus pares i mares i viceversa, res ve donat d’entrada per càrrega biològica ni per condició legal d’adopció. Per tant, per què no acollir si tenim el desig de ser pares o mares?