La por políticament correcta

No m'agraden massa les celebracions prefixades i obligatòries, i especialment em desagrada Cap D'any, ja que la qüestió del pas del temps tendeix a sumir-me en la melangia d'un passat que em conforma com a ésser humà però que ja no recuperaré. Així que enguany vaig decidir passar un Cap D'any diferent, trencar amb la rutina, i me’n vaig anar al Líban per passar l'últim dia del 2016 a Beirut. Va ser una experiència formidable. No obstant això, quan familiars i amics anaven assabentant-se de la meva intenció de viatjar a aquest país, tots entraven directament en pànic, em preguntaven si havia embogit, em deien que era un lloc perillosíssim i em demanaven que abandonés aquesta idea absurda. Per sort no els vaig fer cas, i per descomptat, els recomano a tots vostès que, si tenen ocasió i possibilitat, viatgin a aquest bellíssim i acollidor país.

Curiosament, la majoria dels que m’aconsellaven abandonar la idea de viatjar al Líban tenien una idea menys que aproximada d'on es aquest país exactament, quina és la seva història o la seva conjuntura social actual. Però no els preocupava, al cap i a la fi no feien altra cosa que repetir una consigna que bona part dels polítics europeus s'han encarregat de difondre i explotar: la consigna de la por. Després d'una sèrie d'atemptats protagonitzats per radicals islàmics, el nostre continent s'ha parapetat en la por i la ignorància, disposat a renunciar a un bon nombre de drets individuals en pro d'una seguretat més aparent que real. Així som els europeus, l'únic que ens preocupa és el nostre melic, la nostra quotidianitat grisa, la hipoteca i les vacances en un atestat poble de la costa. D'aquesta manera, probablement, la majoria dels meus preocupats amics no van reparar en què un dels llocs més perillosos del món és molt a prop d'ells i que, en comparació, Beirut és un recés de pau i concòrdia. Aquest lloc al que em refereixo és el Mediterrani, on més de cinc mil éssers humans han perdut la vida al llarg del 2016 a la recerca d'una existència digna i que valgui la pena ser viscuda.

Però és clar, mentre els que morin siguin persones del Tercer Món als europeus ens preocupa relativament. En realitat la mort d'aquestes persones és per a nosaltres poc més que un rumor, un soroll mediàtic breu en diaris i telenotícies que acaba quan arriba la secció esportiva. Nosaltres ens acomodem en les nostres llars, renunciem a aquest món tan perillós a l'altra banda de la Mediterrània que amenaça els occidentals que gosin aventurar-s’hi, i demanem a la nostra policia més control i seguretat. Perquè quan els morts cauen del nostre costat sí que reaccionem, sí que exigim responsabilitats, però sempre, això sí, amb una por políticament correcta que només demana pau i justícia aquí, sense importar-nos gens ni mica el que passi més enllà de les nostres fronteres.

Que ningú entengui erròniament aquest article, no sóc dubtós davant el perill del gihadisme. El món occidental té el dret i el deure de defensar-se contra el fanatisme, la desraó i la violència. Per descomptat. Però no podem quedar-nos simplement aquí. El que ha passat durant aquest any a la Mediterrània, el drama humà de milers i milers de refugiats amuntegats en campaments indignes o morint ofegats en les nostres costes omple de vergonya i ignomínia tota Europa i, inevitablement, em recorda una altra vergonya gegant, la del genocidi jueu.

Per això crec que ha arribat el moment de rebutjar la por políticament correcta i fer un pas més per exigir en primer lloc, que Europa tingui cura i protegeixi com cal els que després d'un viatge molt més terrible del que podem imaginar, han arribat al nostre continent. En segon lloc, i això és per a mi el més important, que Europa intervingui activament en el Tercer Món per posar fi a les causes que provoquen aquest èxode massiu de persones sense futur en els seus països d'origen. Per una vegada siguem incorrectes del tot políticament i exigim que occident deixi de respectar règims sanguinaris, polítics corruptes i menyspreables que no mereixen cap respecte i que per una vegada Europa abandoni la seva mesquinesa, la confortable mandra i es comprometi d'una manera efectiva i contundent amb la causa dels que pateixen, dels pobres, dels que han perdut tota esperança. Si seguim com fins ara, sense fer res, estarem donant l'esquena a la nostra història i a la nostra cultura occidental, així l'orgull que fins ara he sentit per ser europeu es transformarà en vergonya de pertànyer a un poble tan covard, vil i despietat.