Pagar per publicar

Una bona part de la recerca dels acadèmics en ciències socials consisteix en publicar articles en revistes indexades de prestigi. Fins aquí, tot correcte i normal ja que és lògic que els resultats de les investigacions més noves nodreixin de contingut les capçaleres més especialitzades que tenen un aval científic al darrere i que compten amb una avaluació cega d’acreditats experts en cada disciplina. El problema és la tendència cada cop més creixent d’exigir el pagament als investigadors com a requisit per poder publicar.

En una revista d’impacte que no diré el nom (es diu el pecat i no el pecador) ―indexada per l’ISI Social Science Citation Index i per altres bases de dades molt reconegudes―, hi llegeixo una nota dirigida als autors. “L’adversa situació econòmica imperant ha provocat que les biblioteques disposin d‘un pressupost molt menor per comprar llibres i revistes”, comença el peculiar text. “En conseqüència, hem perdut força subscriptors i ara no podem fer front a les despeses de producció (...). Per poder seguir publicant ens veiem obligats a sol·licitar als autors el pagament de 200 euros per article més el 21% d’IVA, un cop l’article hagi estat aprovat en el procés peer review i estigui a punt per a la la seva publicació”.  L’explicació continua i avisa que els preus pugen si els autors volen que l’article sigui d’accés lliure a la xarxa. 500 euros val la cosa. En paral·lel, llegeixo en l'interessant i molt ben documentat article Retos de las revistas en acceso abierto: cantidad, calidad y sostenibilidad económica de l’autor Ernest Abadal (2012) que la “taxa” és entre 600 i 2.500 euros, segons la revista.

Alguns col·legues universitaris em diran que sóc ingenu ja que això passa a molts llocs, des de fa anys i que el món funciona així.  Diuen que està pensat com un cànon que l’autor no paga directament de la seva butxaca ja que existeixen recursos de projectes d’investigació pensats per fer front a la publicació. Bla, bla, bla. La típica xerrameca universitària que em continua sorprenent. Que quedi clar que no he enviat res a aquesta revista ni estic enfadat ni ressentit amb ningú. Senzillament ho explico perquè trobo curiosa la manera de premiar aquells científics socials que fan els treballs més meritoris. I només parlo de ciències socials perquè ignoro com funciona la resta.

Tampoc em convenç l’argument que també es paga als congressos. L’estada a un congrés possibilita que el participant tingui contacte directe amb autors d’altres ponències i, a més, qualsevol jornada científica compta amb una logística física important (d’espais, de sales, d’organització) que no veig comparable a les despeses d’una revista en línia. En la societat actual, ¿per on creixen els costos de les revistes digitals integrades dins d’institucions acadèmiques? Per el paper?, per la maquetació?, per la distribució?, pel hosting? O bé, per l’esforç humà? Dels revisors i dels editors? o dels autors? De tots una mica, no? També em diran que els equips de recerca estan adscrits a universitats, que poden sufragar aquests imports mòdics (?) exigits. Però em pregunto: ¿i les revistes indexades que no són de ningú?

Com que em sobta aquesta manera d’incentivar la producció científica, envio un missatge a la publicació al·ludida per confirmar si és cert que s’ha de pagar per publicar.  Em contesta el director que sí, que no reben subvencions. Tot seguit, em miro la revista. Veig que té molts articles dedicats a l’ètica. Em vénen ganes de riure. Ara sí que ja podem plegar. On és l’ètica de la igualtat d’oportunitats? Ja només falta que l’Agència per a la Qualitat Universitària (AQU), l’Aneca i totes les persones més sàvies del món es posin dretes i aplaudeixin ben fort!