La violència silenciosa

Fa uns dies parlaven de la Maria, i la dificultat de viure amb la seva situació econòmica i personal. Avui necessito fer una menció molt especial per a la Paula. Ella ja no està entre nosaltres. La fiscal va creure que no corria perill, avui ha dit públicament que es va equivocar, però ja no serveix de res. L’únic que va fer malament la Paula va ser enamorar-se molt aviat i d'algú dolent, o malalt. Tenia disset anys.

La Maica acaba aquest any d'estudiar i gràcies a l'esforç ha fet que serà una de les millors del seu institut. Tot i que no marxarà de viatge de final de curs, i que aquest any tampoc ha estrenat res, ni ha sortit cap dia, per ella això no ha estat important, doncs ha aconseguit els seus objectius. L’any que ve vol estudiar medicina però com sempre té un greu problema, no podrà pagar els crèdits de la universitat pública.

En Marc va deixar el seu projecte d'un robot capaç d'ajudar a malalts amb Alzheimer, un invent amb el qual porta dos anys treballant-hi, des dels setze, per posar-se a treballar de cambrer. Els crèdits d'enginyeria són molt alts i la mare no troba feina. Els seus germans són molt petits per ajudar a casa. El seu avi té Alzheimer, fa més d’un any que no el reconeix.

I ara us explico el cas d'en Ferran. Té dinou anys, un noi sempre considerat problemàtic. Amb catorze anys va decidir no anar a l’escola. Per ell no tenia importància, no la veia la seva mare, sempre treballava, ell sempre sol. Però ara s'ha adonat que ha de reconduir la seva vida. No troba feina, no té l'ESO, està totalment desconnectat de la societat, no troba com ajudar-se a si mateix ni com ajudar a la seva mare. Ell és brillant, és capaç de resoldre qualsevol problema matemàtic, però ningú ho sap, tampoc li serveix de res. Ell veu a la seva mare molt cansada, porta més de quinze anys treballant a dos llocs diferents i mai l'ha sentit queixar-se.

Podria seguir enumerant casos reals de famílies monoparentals, mil variants diferents amb un nexe en comú: la precarietat econòmica. Aquest cop parlem de persones brillants que la realitat actual frena el seu futur. Moltes vegades, parlem de mares desemparades, amb poca formació, amb situacions extremes.

Em pregunto: seria bo i necessari destinar recursos perquè les persones que s'esforcen, que lluiten, puguin estudiar el que vulguin per poder aportar al país, en un futur, professionals ben preparats.

Ens toca com a país responsable i democràtic deixar de ser violents amb els nostres joves. Hem de donar-los oportunitats. Això té un camí, però cal que la universitat pugui ser per a tothom, que hi hagi recursos, no només perquè puguin estudiar, sinó perquè es puguin mantenir i que es preparin correctament.

Se segueix castigant al jove sense diners. Les polítiques estatals castiguen a l'alumne sense recursos i només faciliten que optin per un camí, desastrós a la llarga. Un país que busca l’excel·lència i no enderrocar-se en la decadència necessita un futur amb joves brillants i bons professionals. Per això, el país ha d'invertir en el present per guanyar en el futur.