Sexisme i moral

Les associacions Arran Osona, Adona’t Vic i La Xinxa denuncien que l’11 de març es va produir un fet sexista en una discoteca de Gurb. Segons un comunicat conjunt, tot va passar en una festa per a majors de 16 anys —per tant, amb presència d’adolescents menors—, quan un discjòquei va animar el públic femení a pujar al pòdium i a ensenyar els pits per poder guanyar una samarreta.

Per obtenir una samarreta nova, les interessades s’havien de treure la que portaven davant de tothom, mentre el dj feia comentaris lamentables, així. “A ver como mueven el culo estas chicas (...) que nos enseñen las tetas”. El fet és, també, un reflex de com canvien els valors a cada època i de com fan servir el llenguatge, amb més o menys encert segon el cas, els diversos grups socials.

Els col·lectius feministes denuncien amb raó que és “indigne utilitzar noies com si fossin l’espectacle principal d’un circ”. També subratllen que en situacions com aquesta les dones passen a ser “objectes d’exhibició”. La discoteca, que no va organitzar la festa, ha sortit del pas com ha pogut. Tot i no ser conscient del succeït, Ladisco ViG ha demanat disculpes però, al mateix temps, s’ha indignat per la manera com els denunciants descriuen la feina dels locals d’oci nocturn. Per la seva banda, la firma Midnight, promotora de la festa, nega cap actitud discriminatòria contra cap gènere.

És necessari que creixi la vigilància per reprovar aquelles situacions de “cossificació” de la dona. Al mateix temps, em sembla interessant veure com evoluciona la moral social escrita a cada moment històric. I dic això perquè el comunicat d’Arran, farcit de retòrica cupaire, fa una denúncia necessària i positiva, però amb un redactat molt millorable. Té un cert aire de pamflet moralitzador. Sobretot, quan lamenta que s’estiguin normalitzant uns “fets totalment escandalosos” que situa dins d’un model capitalista que busca el benefici, tot alcoholitzant els joves.

El món ha canviat. Fa alguns anys, només l’Església parlava d’escàndols per referir-se a l’ús públic del cos de la dona. Durant la transició espanyola i després de 40 anys d’una moral sexual híper rígida dictada pel nacionalcatolicisme franquista, la modernitat s’associava, aleshores, als biquinis de les sueques que arribaven a Costa Brava. Per alguns, la modernitat eren fins i tot les pel·lícules eròtiques de dubtosa qualitat —per cert, amb mantega anal i vexacions masclistes incloses—, que només es podien veure a Perpinyà.

Quan va arribar l’any 75, tot eren crides a favor de la llibertat i del “destape”. I, la noia despullada d’Interviú es va convertir en un símbol d’alliberament progressista al costat dels boníssims acudits d’El Perich. Ara, en canvi, alguns grups d’esquerres o activistes, que lluiten en contra l’heteropatriarcat, fan tuits “escandalitzats” perquè s’ofereix el cos de la dona com a producte de consum.

Ja sé que no és el mateix censurar el nu femení amb l’objectiu de reprimir la gent, com pretén penosament l’ortodòxia catòlica més ultra, que queixar-se amb arguments d’un model de lleure sexista, que no respecta la dona, ni els drets dels menors a gaudir d’un oci que no menystingui la dignitat de ningú. Però cal afinar més el discurs! Si en comptes d’Arran, La Xinxa o Adona’t Vic, fos el bisbe de Vic qui s’hagués escandalitzat per les tetes i l’alcohol d’una festa jove, ¿quina n’hauria estat la lectura?