Anticossos, miralls i quotidianitat: límits i reptes en l’abordatge de les violències de gènere

El feminisme en pocs anys ha aconseguit que socialment s’hagi fet un gir espectacular en la relació a la violència masclista: s’ha passat en pocs anys de considerar que era un aspecte privat i normalitzat (amb la mítica frase de “Mi marido me pega lo normal”) a construir-ho com un problema públic i que requereix una intervenció urgent. Tot i que aquest canvi no ha calat encara en tota la ciutadania, considero que és un avenç que ja està arrelat i que no té marxa endarrere.

Els avenços aconseguits no ens han d’impedir, però, veure reptes que encara tenim damunt de la taula i límits en les intervencions que estem portant a terme. Des de la meva perspectiva, aquestes són algunes de les limitacions que hem d’encarar per tal de poder continuar avançant en la lluita contra les violències de gènere.

En primer lloc, les mesures que s’han dissenyat i aplicat en ocasions generen una imatge de les dones com a víctimes desemparades que només es poden limitar a demanar protecció a les autoritats. Calen abordatges que apoderin les dones víctimes per tal que es puguin construir com responsables i amb capacitat de transformació social. Un exemple ben senzill de com fer intervencions de prevenció de la violència que siguin apoderadores: cursos d’autodefensa per a dones.

En segon lloc, hem de veure com combatem els anticossos que s’han generat al voltant d’aquesta problemàtica. Quan menciones aquest tema a una classe el que detectes és majoritàriament són cares d’avorriment (“ja ens torna a fotre el rollo de sempre, ja ens ho sabem, no s’ha de pegar la parella, bla, bla, bla”). Efectivament, s’ha generat una capa d’indiferència vers aquest tema que ens dificulta mostrar-ne la importància a una part de la gent que s’hi sent aliena. I això ens planteja un repte: Com aconseguim combatre aquests anticossos? Com obrim esquerdes a aquesta capa metàl·lica de la indiferència?

En tercer lloc, l’opinió pública tendeix a tirar pilotes fora i entendre que els casos extrems de violència masclista es donen en persones d’altres classes socials, d’altres orígens, persones amb trastorns... en tot cas, altres. Aquesta aproximació ens impedeix veure com hi ha una línia de continuïtat entre els casos més extrems i el teixit de les relacions de parella més quotidianes i aparentment allunyades de la violència masclista. Els casos extrems ens han de servir de mirall per veure com nosaltres, en les nostres relacions de parella, reproduïm i/o subvertim aquesta lògica de relacions desiguals.

En aquesta línia, ens queda el repte de mostrar que la violència masclista no és una realitat que es pugui eradicar si no adoptem una mirada àmplia al conjunt de la problemàtica, si no entenem que forma part d’un entramat més ampli que té a veure amb el procés de socialització des d’uns patrons sexistes, els insults que reben els nens que no juguen a futbol, el bullying que reben les noies que es considera que són massa atrevides sexualment, la violència mèdica vers les persones intersexuals, i un llarg etcètera d’accions quotidianes amb les quals contribuïm a generar un marc social que és un terreny abonat per un bon nombre de violències, discriminacions i desigualtats.