La figura dels educadors i educadores com a tutors/es d’un CRAE


Un dissabte de setmana santa estava amb la meva filla al parc Francesc Macià a Malgrat de Mar. En el gronxador del costat, una nena d’uns 5 anys va caure i va començar a plorar. Quan vam preguntar-li on eren els seus pares, va venir una noia a la qual la nena de seguida es va referir i va dir “vivo con ella, es mi tutora”.

La imatge que acompanyava eren les de 2 dones i un home que jugaven molt a prop d’on estàvem nosaltres amb gairebé una dotzena d’infants d’edats diverses. De seguida vaig entendre que era un CRAE. Quasi podria dir que em va agradar la cara de la nena que deia que aquella noia jove era la seva tutora, amb la qual deia que vivia. Diu molt de com tenia present a la seva educadora.

Perquè en el context d'un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), què significa ser tutor/a d’un infant tutelat? En termes generals, la societat té un profund desconeixement de la figura dels/les educadors/es socials que treballem en el context de l'infància tutelada. Sovint – fins i tot en reunions multidisciplinaris- ens diuen “assistents socials”, “monitors” així com percebem mirades un xic lascives en totes les múltiples activitats que fem en parcs, platges, muntanyes, etc.

Ara bé, què fem exactament?

El tutor/a d'un CRAE és qui fa un acompanyament exhaustiu en totes les vessants que té un nen que ingressa en una institució de protecció del nostre país, des de l’escolar fins a la psicosocial, passant pel lleure, l'àmbit de la salut i molt d'altres. Però sobretot és qui acompanya al menor en la seva vida quotidiana durant els mesos o anys que pot romandre sota la protecció institucional que atorga l’administració.

És qui a vegades t'ha d'ensenyar hàbits que per edat teòricament has hagut que tenir interioritzats fa molt de temps com ara el d'agafar bé els coberts, rentar-se correctament o vestir-se adequadament segons el temps que tinguem per exemple.

És qui reestructura els seus horaris per anar al punt de trobada a realitzar la visita mensual que tens amb la teva mare, àvia i germà petit, ja que tu vols que estigui present. Saps que si en algun moment la visita es descontrola, o la mama verbalitza algun missatge que potser no toca, hi seràs per reconduir la situació. També qui possibilita el millor comiat possible d’aquestes visites. Un altre comiat, un altre mes sense veure't.

És qui et porta al "cole". Qui està en permanent contacte amb el mestre per veure la teva evolució o qui parla amb l'entrenador del futbol per Whatsapp encara que no estiguis treballant per tal de lligar els permisos familiars amb els partits de la temporada.

És amb qui prepares la motxilla de colònies tot i “el palo que te da ir de colònies”. Però saps que t’ho passaràs genial, perquè per uns dies t'oblides de la rutina institucional.

És qui et visita en el centre terapèutic que et vàrem derivar. Perquè nosaltres no et podíem donar el què necessitaves, però sí que hem cercat algú que ho faci.

És qui no mira el rellotge per marxar. Qui es queda fins que et quedes adormit, quan t'ha explicat tres o quatre contes de dinosaures, radio mac queen o la peppa pig.

És amb qui fas “sessions de bellesa”, traient polls, eixugant-te o pentinant-te el cabell, al mateix temps que expliques què has fet el cap de setmana.

És amb qui prens un cacaolat a mitja tarda quan veu que quelcom no va bé, o que les emocions estan a flor de pell. Qui en el seu dia de festa truca al seu centre o escriu al company que està en torn, per veure com ha passat la nit o com t'has aixecat després de la nit d'ahir on vas esclatar de ràbia atesa la teva situació sociofamiliar.

És qui davant dels problemes sociofamiliars i emocionals que t'envolten fa servir l'humor. Qui t'intenta donar eines per tirar endavant. Per possibilitar processos de resiliència per sortir d'aquesta situació que t'ha donat la vida.

És qui es reuneix amb els teus referents de l'EAIA, per tal de cercar opcions a nivell familiar -sigui biològica o aliena- i que no estiguis més temps al CRAE. Més temps a un centre.

És qui et fa l'àlbum de fotos quan marxes del nostre CRAE després d'anys amb nosaltres, tot i que mai volies sortir a les fotos, però que és conscient que has de tenir imatges, records i experiències positives que t'acompanyaran al llarg de la teva vida.

És qui sovint pateix en silenci. Pateix pel teu estat d'ànim, per les escasses oportunitats que sovint la vida i el sistema t'atorga. Qui sap que una decisió presa de forma conjunta per tot el conglomerat de professionals multidisciplinaris que vetllen pel teu benestar pot ser crucial en el teu futur a mitjà i llarg termini.

Però sobretot, som els que volem donar-te experiències positives des de l’exemple, des de la vida quotidiana o des de la més absoluta normalitat. Qui té molt clar que no ets el responsable de l'actual situació i qui t'acompanya de forma incondicional, per si caus, intentar tornar-te a aixecar.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Monica Palau-Solita i Plegamans
4.

Gracies Dani, porto quasi 20 anys en un CRAE i m'he sentit totalment identificada en les teves paraules. La professio d'educadora es dura pero molt maca. No deixes de lluitar. Jo tinc la sort de tenir un bon equip al meu costat.
Monica

  • 0
  • 0
XavierVinyals Berga
3.

El gran desgast emocional, psicològic i personal d'aquest professió en un CRAE. Ho vaig viure 6 anys en un CRAE, 4 anys CentreEspecial de Treball (CET), 4 anys en un Centre d'Acollida de menors (ESTREP) i .... des de fa 9 anys Educador Social en una Unitat Suport Efucació Especial (USEE) a la ciutat rural on visc (Berga).

Ànim i suport.
Mo estem valorats

  • 2
  • 0
Ricard Marçà
2.
subscric el comentari anterior, a lo que afegeixo la precarietat laboral dels Educadors i d'altres professionals en els centres d'atenció a la infància amb que treballa la DGAIA. Moltes de les fundacions i/o empreses que gestionen aquests centres no prioritzen (o no els deixen prioritzar) la qualitat en l'atenció, i les condicions dels treballadors es veuen sovint afectades. Resultat: En una temporada en un centre un infant o adolescent veurà passar multitud de professionals que van canviant de feina per "anar tirant" amb contractes sovint temporals (fins i tot de dies), horaris infernals, desprotecció, excés de funcions, etc... lamentablement el sistema no funciona i qualsevol que hi hagi treballat o pot assegurar.
  • 5
  • 0
Carolina Arenys de mar
1.
Penso q aquestes haurien de ser les funcions de l.educador esta clar, però tristament i parlo de l.experiència (porto més de 10 anys treballant com a educadora social), la realitat és que el sistema de protecció de la dgaia està desprotegint i maltractant als menors i indirectament als educadors que hi treballem des de fa temps. El perquè, hi han molts centres desbordats, rebent adolescents amb greus trastorns de la conducta i barrejant aquests casos amb infants q tant sols hi són allà x problemàtiques familiars, aquests últims infants han de reviure situacions de violència, vexacions i agressivitat. Aquesta és la realitat, un maltracte instuticional on es fa impossible fer una tasca educativa, i a més sense les condicions x treballar amb aquests adolescents, sense cap mena de seguretat més enllà de la trucada al 061. Si aquestes condicions no milloren passaran coses greus i ja estan passant, denúncies, agressions, etc... La figura de l.educador en molts craes és d.apagafocs, on ens veiem forçats a exercir el rol de segurata o mosso d.esquadra en comptes d, educador i exercir les funcions de les què en parles, ojala fos així, m.aniria de cap al crae on es pugui treballar exercint aquestes funcions de veritat. Però la realitat és un altre de molt diferent.
  • 7
  • 2

Comenta aquest article