Cinema sobre l’èpica de viure

Viure sota la voluntat del que vull ser i fer no hauria de ser un motiu de lluita social. No hauria d’haver-hi motius que portin a una creació artística a denunciar que no sempre se'ns permet una vida plena referint-nos a l’escollida. Escollir el que vols i el que fas és el que ens fa ser persones plenes. Si això no ocorre estem més propers a ser únicament cossos amb forma humana que no pas persones. Ara fa sis anys que escrivia al respecte i deia que som en funció de la possibilitat d’escollir que tenim.

'Vivir y otras ficciones' no parla de personatges amb diversitat funcional, encara que siguin els protagonistes, sinó que parla de la diversitat humana i de les diferents maneres a resoldre els conflictes, sovint en forma de decisions, que ens ofereix la vida quotidiana. N’hi ha d’anecdòtics, fins i tot petits, però també hi ha que tenen repercussió molt més duradora. Centeno ens posa davant la cara quina mena de gestió de la vida fem si només invertim energia en l’urgent i no en l’important.

Pocs protagonistes s’atreveixen a fer una proposta de pel·lícula interpretant un personatge que es despulla de tal manera que fins i tot el nom és el d’ells a la vida real. Pocs directors s’atreveixen a ensenyar allò que ningú ens ha ensenyat a veure o allò que ens han fet veure com a lleig, tal com explicava fa uns dies Carles Capdevila. L’educació que hem rebut ens ha fet creuer que l’ésser humà només funciona d’una única manera perquè el sistema s’ha encarregat d’amagar qualsevol forma de no estandardització, no fos cas que descobrim la mentida de la normalitat. Que la pel·lícula neixi sense cap mena d’ajuda és el preludi de què el sistema no vol que s’ensenyi el que s’hi explica ni que arribem a mirar-ho.

El projecte desprèn puresa per totes bandes. La veritat portada al cinema, agradi a qui li agradi, tal com es mostra Antonio Centeno en una conferència, en un article o en una conversa relaxada en un bar. Acaba sent un projecte generós on es posa tota la carn a la graella. I es que tal i com admet Núria Gómez, en el debat posterior de l’estrena, aquesta pel·lícula és una obra coherent amb tot un procés de molts anys d’activisme social i polític de Centeno. Un procés on la revolta dels cossos ha adquirit molta rellevància i també és tractada a l’anterior obra amb diferents premis internacionals 'Yes, we fuck'.

Malgrat que hi haurà un relat que ens farà creure que el 15-M no va existir o només va ser un esclat momentani d’idees i de revolució de moda efímera, no és la primera vegada que un projecte reconeix que l’origen va tenir lloc a la Plaça Catalunya. Potser perquè aquells dies també vàrem descobrir que viure en si era una ficció i que allò que ens passava era una realitat virtual que algú ha programat des del seu benefici.

Cada escena de la pel·lícula desmunta part d’aquesta veritat per la que ens han programat per no trencar-la o ser crítics amb ella. Cada conversa que sembla que parla de l’Antonio o del seu company de repartiment, Pepe, travessa la pantalla i retorna intensament com un boomerang en forma d’interpel·lació íntima.

Més que mirar una pel·lícula és una experiència al cinema: l’èpica de viure explicada en 81 minuts de converses acompanyades d’una catalitzadora banda sonora.

Les properes sessions per veure-la a Barcelona son el 14 i 17 de maig. En breu es projecta a Madrid, Santiago, Vigo i València. Tota la informació al web de la pel·lícula.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article