Els nostres fills dels CRAE

El model d’intervenció dels Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE) de Catalunya, sota el paraigües de la DGAIA i del seu Projecte Marc, planteja una nova línia estratègica d’implementació d’unitats de convivència més petites. Aquesta ha estat una notícia que tot el sector ha aplaudit ja que venia sent una necessitat i un dret dels nois i noies que hi viuen i que, per circumstàncies diverses, es veuen obligats a formar part d’un recurs d’aquestes característiques.

La voluntat és trobar millores a la situació dels joves que viuen en els CRAE en l’actualitat. El camí fins arribar a aquest destí no serà curt ni fàcil. Com a membres del Tercer Sector tenim molt a fer i dir.

A aquestes alçades ja ningú dubta de les conseqüències tan feridores que la crisi ha comportat en aquest sector en concret. Per una banda, hem vist com es retallaven recursos econòmics i, per altra banda i simultàniament, hem vist com creixien el nombre d’usuaris susceptibles de requerir aquests recursos. Aquesta crisi s’ha endut per endavant moltes més coses de les que podríem quantificar, i que afecten als serveis en forma de desatenció (o impossibilitat d’atenció en usuaris), saturació de serveis o burnout en els professionals.

Ara estem davant l’oportunitat de fer que aquest creixement del que estem sentint a parlar es tradueixi en millores en el nostre sistema de protecció d’aquests nens i nenes. És el moment que la xarxa d’entitats i l’administració vagin plegades, ja que l’una sens l’altra no podrà créixer ni millorar. I ara, més que mai, ha de prevaldre el diàleg i alhora defensar seriosament la coresponsabilitat que tenim de vetllar pels drets dels nostres nois i noies. És la nostra obligació i cal fer prevaldre el seu dret davant de tot"

Quan els nens i nenes entren al sistema de protecció se'ls lliura d’una situació d’abandonament, de maltractament o de pèrdua per oferir-los una llar, una família. Almenys així ho intentem...

La realitat que viuen als centres, però, sovint no és la més desitjable: els joves que hi viuen són diversos, amb diverses personalitats i motxilles carregades de diferents experiències. Massa sovint estableixen entre ells i els educadors o les educadores vincles que més endavant es transformen en pèrdues quan aquests marxen.

Aquí, és imprescindible dur a terme una tasca de resiliència i donar-los veu i suport, a més d’aprendre d’algun d’ells. En aquest sentit, en podríem aprendre molt de tots els nostres nens i nenes. Està clar que un CRAE o Unitat Convivencial no podrà (ni hauria) mai de substituir la família, però és la nostra obligació apropar-nos-hi al màxim, per oferir-los l’escalf d’una llar.

En aquest context de cuidadors, hem de prendre decisions contínues respecte als nens i nenes al nostre càrrec. Abans de fer res i per ser honestos en prendre qualsevol decisió que afecti a la vida d’un nen/a, hauríem de preguntar-nos primer què faríem si el nostre fill o filla fos el que patís un problema de consum de tòxics, si tingués fracàs escolar o si es sentís trist o enfadat massa sovint. Posar-nos en la pell dels altres, buscant la solució més humana.

La resposta respecte a la solució a emprar ens sortirà de manera natural: suport terapèutic, reforç escolar, atenció i acompanyament emocional. Això vol dir recursos, ràtios adequades d'educadors segons el nombre d'infants o places  ajuts externs, que no obliguin a esperar mesos per accedir a un recurs especialitzat. Ha de ser el nostre objectiu donar respostes ràpides a les necessitats dels joves que atenem o aquests empitjoren, es cronifiquen i sovint entren en una fase de no retorn, que no es mereixen i que com a societat no ens podem permetre.

Quan parlem amb els joves del CRAE, ells ens demanen bàsicament el mateix que ens demanarien altres nois i noies de la seva edat: un espai tranquil, sense crits, sense incidents dia si i dia també i on el fet que arribi un noi o una noia que no té el perfil per aquest recurs es resolgués de forma àgil i buscant el benefici de tothom.

En definitiva, un lloc semblant al que tenim nosaltres a casa: habitacions on fer una xerrada tranquils amb un o dos companys, on hi trobem persones, la tasca de les quals és atendre les nostres necessitats en sentit ampli, i no només solucionar conflictes o qüestions burocràtiques; on que disposin de temps i energia i ganes per donar-nos una abraçada si tenim un mal dia, i que ens facin sentir únics i importants en algun moment, i no només una plaça ocupada.

Aquests joves voldrien també fer vacances i sortides, però no en grups de deu on al cap de cinc minuts tothom sap que són de centre.

Aquests joves no demanen massa. Els hi hauríem de poder donar el que necessiten com ho faríem amb els nostres fills. Entre tots, una altra realitat en la protecció als infants és possible.