De què parlem quan diem “l'altre”?


Planteja el pedagog Carlos Skliar (2012) que “altre” és un concepte lligat a dues ideologies polaritzades de l'ésser. Una, intrínsecament excloent; l'altra, assimiladora de tan excessivament incloent. Planteja l'autor que, en tots dos casos, el que es dona és una ignorància de l'altre, bé per excés de sospita o de proximitat, i apunta que una ignorància desitjable seria la de renunciar a la pretensió de conèixer l'altre. Així es podrà a començar a estar amb l'altre.

El coneixement implica d'alguna forma una reducció, una aprehensió de l'altre. En canvi, en un pensament del comú, que aprofundeixi en l'experiència de la relació, de la trobada, de l'estar junts, la noció mateixa de “l'altre” desapareix per innecessària.

Sorgeix d'aquí una idea potent en el camp educatiu. L'educació social ha de renunciar a la pregunta identitària de qui som o a qui ens dirigim, per tal que la pregunta central giri entorn a què donem o quin és el do que oferim? Donar a un desconegut, a un qualsevol, ha de ser l'eix de tota acció educativa.

Pensar l'educació en altres termes diferents al de donar a qualsevol desconegut remet a la noció d'inclusió, que necessita conèixer a l'altre per incloure'l. Però la idea d'incloure, es desprèn d'una consideració de l'altre com algú que és diferent a un mateix. No obstant això, com assenyala Skliar, la diferència no es troba a l'interior dels subjectes sinó en la relació que un subjecte estableix amb els altres. És a dir, la diferència no està en l'essència sinó en l'entre.

Veure la diferència a l'interior d'un subjecte és conseqüència de veure's un mateix com a punt de referència per establir que és la normalitat. Normalitat entesa com la naturalització d'una única forma de ser, d'estar al món, que s'institueix com a hegemònica i a partir de la qual cal incloure (normalitzar) tot allò i aquells que queden per fora de la norma hegemònica. Parlar de diferència, de diversitat, remet inevitablement a una idea prefixada de normalitat. Els diferents, els diversos sempre són uns altres i ho són per la comparació amb la norma. Partir de la idea de normalitat, però, és un punt de partida equivocat, doncs la lògica que segueix a això no és una altra que la de voler integrar, assimilar als nomenats com a diferents, desviats, anormals, discapacitats.

El diferencialisme és, en paraules de Skliar, “un dit que apunta al que creu que falta” davant la qual cosa caldria “deixar de mirar a l'apuntat (..) i començar a sospitar del dit que apunta”. En altres paraules, desnaturalitzar la normalitat per començar a posar en qüestió les lògiques i paràmetres que dicten l'acceptable, la normalitat.

En l'àmbit de l'educació, segueix operant la mateixa lògica normativa, encara que la hi pretengui vetllar mitjançant diferents formes de nomenament, educació especial, per a la diversitat, inclusiva, etc. La conseqüència és que la diversitat provoca una mirada que tendeix a la desigualtat, en la qual “l'altre divers acaba per ser un altre desigual”.

La noció de diversitat corre el perill de convertir-se (si no ho ha fet ja) en un concepte buidat d'experiència mentre que no té en compte que nosaltres també som part de l'experiència de la diversitat. La normalitat no és una altra cosa que un conflicte entre interioritat i exterioritat. Un grup hegemònic estableix el que és normal a partir d'institucionalitzar una sort de mirall comú, en el qual reflectir cossos, llenguatges, actituds, pensaments normalitzats. Tot es mesura a partir de mirar solament a l'interior del propi grup, negant-se a viure qualsevol exterioritat i negativitzant qualsevol imatge no reflectida en aquest mirall normalitzador.

Llavors, des de l'educació com moure's? Com relacionar-se en aquest espai entre subjectes, en la diversitat que tots som? Skliar ens proposa una pedagogia de la gestualitat mínima, que obri la possibilitat de pensar d'una manera diferent “això que passa i ens passa” a l'educació. Una pedagogia en la qual tingui cabuda l’hospitalitat, l'acolliment del desconegut, al mateix temps que ens adverteix de no caure en una concepció mística de l'hospitalitat, en la qual s'acull a l'altre sense condicions. Una hospitalitat de l'excés i la desmesura, recoberta de pretesa bondat, que volen abastar a un tots abstracte, totalitari, deixa novament fora a un qualsevol.

Compartim amb Skliar la idea de que davant d’aquesta hospitalitat del gest excessiu, hem d’oposar-hi una hospitalitat del gest mínim a partir del qual l'educació social pot apuntar “a qualsevol i a cadascun”.

Skliar, C. (2012). Acerca de la alteridad, la normalidad, la anormalidad, la diferencia, la diversidad y la pronunciación de lo educativo. Gestos mínimos para una pedagogía de la diferencia. A: Almeida, Mª.; Angelino, Mª. [comps] Debates y perspectiva en torno a la discapacidad en América Latina. Paraná: Universidad Nacional de Entre Ríos.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article