Viure com qualsevol persona


Hola, sóc l'Ana Caralt i avui us parlaré de la meva experiència vivint sola. En un primer moment em va costar molt però ara em diverteix estar sola. Jo sóc una persona que té paràlisis cerebral i tinc por a tot el que és desconegut per a mi.

Tot era una muntanya: anar a fer una radiografia, anar al metge, seguir les tasques domèstiques... En general tot em costava molt. Ara encara tinc por però és més controlable.

A mesura que em vaig anar fent gran i superant coses, em van plantejar un repte molt gran: marxar de casa els pares i viure independent. Això va ser la tardor del 2005.

'Me’n vaig a casa'

A l’escola on jo estudiava Formació Professional adaptada van transformar un espai que no utilitzaven en habitatge. La meva mare em va apuntar a la llista de sol·licitants per poder accedir a aquell pis. Quan van tenir tres persones interessades ens van fer el contracte per entrar a viure. Però teníem clar que no volíem un pis tutelat. És a dir: amb un monitor dins la casa. Per això, l’assistent social ens va parlar de la Fundació Catalana Síndrome de Down (FCSD) perquè feien la tasca de seguiment. Llavors, vaig anar a parlar amb Pep Ruf, coordinador de la Vida Independent de la FCSD, que en van passar a fer el seguiment.

El servei de suport a la vida independent de la FCSD es diu 'Me’n vaig a casa' i té per objectiu que la persona amb discapacitat intel·lectual pugui viure per si sola amb la màxima qualitat de vida.

A mi aquella situació no em va fer patir gens, si bé és cert que no volia marxar de casa. A mesura que els mesos anaven passant estava més nerviosa perquè era una cosa nova per a mi i no sabia si seria capaç de fer-ho. Per fi va arribar el mes de novembre i vaig començar l’aventura de viure independent amb l’Òscar i la Mireia. Recordo amb nostàlgia els primers dies de convivència.

Com que tots treballàvem i havíem d’entrar d’hora a feina, la persona de suport a la llar venia al mati per despertar-nos. Això va durar una setmana. Després ja ens despertàvem nosaltres. En canvi, venia totes les tardes per ajudar-nos. El dimarts el destinàvem anar comprar i els dijous fèiem la neteja de casa i posàvem rentadores. El dimecres cada un feia les seves coses. Finalment, ens vam anar organitzant i només va venir dos cops la setmana, dimarts i dijous.

Quedar-me sola al pis no ho vaig fer mai. Aquell pis no me’l vaig fer meu i mai m’agradava estar sola. Hi ha hagut una evolució gegant, les pors que tenia quan vaig començar ara no les tinc. No tenia la confiança que tinc ara. A mida que he anat fent les coses me n’adono que sóc capaç de fer-ho. Ara ja no m'és cap problema quedar-me sola. Ho visc d’una altra manera, com qualsevol altra persona. Gràcies a la meva mare, la meva família i l’equip de la FCSD que m’han ajudat, he arribat molt lluny i viure sola ja no és un problema.

Ara que ja han passat dotze anys animo a tot els que vulguin ser independents, tinguin o no discapacitat, que ho provin.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article