Habitar un lloc anomenat treball

Ha estat gràcies a la invitació dels companys de la Fundació Cassià Just que he tingut l’oportunitat de presentar un llibre que us recomano especialment: Una pragmática de la fragilidad humana (Editorial UOC). El text coordinat per Eugenio Díaz m’ha permès entendre com és possible fer habitable el lloc que anomenem “lloc de treball” sense quedar atrapat entre la exigència productiva i la precarietat.

Però per poder comprendre la proposta cal estar al cas que el model d’integració social a través del treball està tocat de mort. I abans de desaparèixer ens vol deixar una herència enverinada en forma de reminiscència: seguir pensant que el fet de tenir una feina suposa estar integrat socialment. I això... ja no és del tot així.

Actualment, per a que el treball sigui un element d’integració social, cal impulsar incorporar el subjecte com a actor. No només com a mà d’obra. Si no tenim això present, podem patir l’efecte “correcamins”. Com sabeu la sèrie de Correcamins i el Coiot va ser creada per Warner Brothers l’any 1949 i es va fer molt famosa. Es tracta d’un ocell no-volador que corre a gran velocitat que únicament fa una mena de "bip-bip" i que es empaitat per un coiot per menjar-se'l. L’efecte correcamins fa referència a una escena que es repeteix: el Coiot entra en un precipici perseguint al Correcamins, però no cau al buit fins que no mira avall i se’n adona que no té terra a sota que el sostingui.

El llibre és conscient que el treball en si mateix - és a dir, un treball- ja no garanteix la inclusió. Que per a fer-la possible, cal la participació del subjecte. Proposa un doble moviment per aconseguir-ho: primer en direcció a un lloc de treball per després adreçar-se al lloc del treballador quan no treballa. Aquest doble moviment permet una inscripció que no es basa únicament en l’ajust laboral, sinó també en la dimensió social.

Tot plegat permet que no ens passi com al coiot: una inserció que no és inclusió; estar treballant en base a una realitat que ja no existeix i per tant caure pel precipici. O el que és pitjor, fer caure pel precipici els subjectes que atenem basant la seva inclusió laboral només en clau de capacitat productiva. En definitiva: el resultat d’ajustar el subjecte a un lloc de treball sense tenir en compte la seva particularitat no és una major inserció social, sinó fixar al subjecte en un lloc de precarietat. Ho tindrem en compte quan mirem de fer socialment habitable el treball.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article