Què és una vida realitzada?

Manllevo el títol d'aquest article d'un llibre del filòsof Luc Ferry. Un pensador singular i respectat que va ser ministre d'Educació de la República Francesa entre 2002 i 2004, fet que dignifica aquest país i que probablement explica, per si sol, per què sempre estarem per darrere d'un estat com el francès... En qualsevol cas, no és l'objecte d'aquest article el lamentable nivell intel·lectual de la nostra classe política, sinó una frase de l'excel·lent llibre de Luc Ferry que, en llegir-la, vaig subratllar amb fruïció i que, em sembla, descriu molt bé la nostra societat occidental i aquests temps de tribulació en què ens ha tocat viure. Diu així: “Quan l'horitzó de les nostres vides és la quotidianitat com a tal, existeix el risc que les incerteses meteorològiques es presentin com a esdeveniments considerables i la nostra vida interior tendeixi a reduir-se a la de les nostres molèsties gàstriques”. No em negaran que el paràgraf de Ferry mereix, si més no, una breu reflexió.

Vivim en el temps de l'autorealització: tots volem tenir una vida més sana, resultar més profunds, sentir plena la nostra existència, i, en pro de tot això, ens abandonem a les mans del monitor del gimnàs, del nutricionista, del professor de ioga i de vegades, en el que gairebé ens sembla una bogeria espasmòdica, ens atrevim fins i tot amb la temeritat de llegir un llibre, d'autoajuda preferentment, és clar...Sorprenentment, tots aquests petits esforços, si som sincers amb nosaltres mateixos, no ens serveixen per a res. En el fons ens sabem tan buits com sempre, tan incomplets i tan ansiosos. Això ens passa perquè, en un cert sentit, hem perdut absolutament el nord. Els occidentals ens hem llançat a una persecució embogida de la felicitat (Quina paraula més perillosa!), sense aturar-nos en primer lloc a considerar tan sols què és la felicitat i si la podrem aconseguir alguna vegada. Hem equiparat desgraciadament felicitat a confort material i sobretot a plaer. Un malentès i absurd carpe diem que ens absorbeix sense adonar-nos que aquests moments de fugaç plaer que potser acabem aconseguint no ens faran realment feliços. Doncs una vida centrada en el pretès aprofitament, com a norma fonamental, de l'aquí i ara, és una vida condemnada a passar a tota velocitat sense deixar empremta, enfonsada en un mediocre to gris, abocada al desencís i la desesperació. Però l'home és un animal estrany, l'únic que sap del cert és que tard o d'hora morirà i, malgrat saber-ho, s'entesta a viure com si aquest esdeveniment no anés a afectar-lo. Deia Epicur que naixem una sola vegada i no ens és donat néixer dos, però que anem deixant perdre la vida, i que tots nosaltres, encara que per les nostres ocupacions no tinguem temps per a això, morirem.

Per tant, i tornant al leitmotiv d'aquest article, què és una vida realitzada? O millor: com aconseguirem realitzar-nos com a autèntics éssers humans?La resposta, i ho sento pels pseudomoderns i els pseudoprogressistes, es troba en paraules tan antigues i passades de moda com deure, esforç i responsabilitat. Sí, perquè el primer que hem de fer és prendre'ns seriosament la nostra existència, ja que en realitat, la nostra única obligació en la vida és viure, però fent-ho d'una manera digna i mínimament elevada. Omplir el temps treballant, prenent una cervesa de tant en tant, veure el futbol per la tele, tenir converses eternament intranscendents i com a premi anual gaudir d'una setmaneta de vacances a la platja no és viure. Dedicar el temps lliure a córrer o a pintar l'habitació dels nens no és aprofitar el meravellós do que és la vida. Viure suposa assumir reptes, ser capaços de trencar amb la comoditat de la rutina, elaborar un pla de vida, construir alguna cosa al llarg dels anys, comprometre'ns amb els altres i la societat, renunciar de tant en tant als béns materials en benefici dels altres i sentir el desig inesgotable d'aprendre fins a l'últim dels nostres dies.

Hauríem de plantejar-nos com a suprem objectiu vital que, quan la fi sigui a prop, puguem sentir-nos realment orgullosos del nostre discórrer al món, saber que aquest no ha estat en va, que no s'ha limitat al mesquí gaudir d'algun plaer banal. Sentir que la nostra vida ha valgut la pena, que hem fet el que havíem de fer més enllà que ens vingués de gust o no i que, per tant, el món és una mica millor gràcies a nosaltres, és el més raonablement a prop que podrem estar mai d'això que ens entestem a anomenar felicitat i que en realitat hauríem de denominar sentit. Doncs dotar de sentit a la vida equival a tenir una vida bona, digna d'algú tan meravellós i irrepetible com cadascun de nosaltres. Tota la resta, per molt important que ens sembli, és tot just un murmuri en la immensitat del no-res.