Lluitar a la selva o construir un jardí, dues estratègies d’empresa que marquen la diferència

Diuen que estem sortint de la crisi i que res serà com abans. M’agrada llegir aquesta frase en clau positiva.

Una societat exitosa és aquella que és saludable i que tendeix a l’equilibri intern i extern, basat en la justícia social i l’equitat. I la solidaritat és un dels valors que forgen la solidesa d’una comunitat. Una comunitat que necessita de tres potes per existir: les administracions públiques, a qui dipositem la responsabilitat de regular les interrelacions i redistribuir recursos i oportunitats; la societat civil, conformada per grups de persones que, voluntàriament i sense finalitat de lucre, cerquen objectius concrets del bé comú i compensen les limitacions de les administracions públiques, a més de corregir polítiques que considera socialment injustes o poc equitatives; i les empreses que estructuren la divisió del treball i generen riquesa.

Si hem patit una crisi és perquè, en part, hem patit un dèficit de solidaritat. Les empreses han tingut molt a dir i, sobretot, tenen molt a fer en aquesta crisi. Hem concebut que tenien per únic objectiu el lucre dels seus propietaris, però hem passat per alt que la seva perdurabilitat dependrà de la capacitat que tinguin de vetllar per la bona salut del mercat on operen, l’entorn social, i d’això tracta la Responsabilitat Social Corporativa.

Henry Ford vetllava per les bones relacions amb els seus treballadors: “paga als teus treballadors un salari que els permeti comprar els cotxes que fabriques”. Eren els Estats Units de principis de segle XX, ara cal fer un pas més i vetllar per la qualitat de vida de la resta de membres de la comunitat.

Les empreses que vulguin perdurar en el temps amb èxit, no en tindran prou d’oferir bons productes o serveis i tenir capacitat d’adaptar-se amb agilitat als canvis del mercat, també hauran d’assumir la solidaritat com un valor propi i necessari. No es tracta només de retornar part d’allò que l’empresa ha rebut de la societat, sinó de participar en la construcció de comunitats sanes i fortes en les que tots els seus membres gaudeixin d’oportunitats similars.

Oferir recursos o finançament a les entitats no lucratives, promoure el voluntariat corporatiu o apadrinar projectes comunitaris són algunes de les iniciatives que han de formar part del plans estratègics de les empreses.

Henry Ford també deia que “el fracàs es l’oportunitat de començar de nou, amb més saviesa”. La sortida d’una crisi és un bon moment per a reflexionar. Les empreses han de decidir si volen convertir l’ecosistema en una selva o en un jardí. L’alternativa és clara: la llei de la selva, basada principalment en la depredació, l’explotació, l’exclusió mútua, el parasitisme (empreses que practiquen evasió o elusió fiscal mentre es beneficien de les infraestructures públiques) o l’harmonia d’un jardí, on la competència és compatible amb la convivència i la construcció d’un conjunt equilibrat i perdurable.

En termes de sostenibilitat l’opció és clara i passa per establir nous models de col·laboració entre la societat civil i les empreses que complementin les limitacions de les polítiques públiques. Empreses i entitats com Sant Joan de Déu tenim la missió de treballar plegades perquè tots i totes puguem gaudir d’un bonic jardí i res torni a ser com abans.