Límits, avorrir-se i altres herbes dins d'una botigueta

Un dia qualsevol, som a una botiga de roba infantil. Som els tercers a la cua. No tenim pressa i observem dues situacions.

Hi ha una família que ja ha fet treure a la dependenta deu parells de sabates. El nen se les mira, arrufa el nas— no deu tenir més de 2 anys— i va dient que no li agraden, una a una. La dependenta insisteix i el nen comença a cridar que “no!”, que cap ni una. Dóna puntades de peu i les llança ben lluny.

La mare es gira i et diu que el nen té molt caràcter. No dius res, però penses que no és això. Donar-li la responsabilitat i la potestat a un nen tan petit per decidir aquestes qüestions, justificant la seva actitud i el seu llenguatge?

L’altra família té dos nens. El més menut revolta i remena. El pare l’avisa en dues ocasions i li ensenya la sortida. A la tercera, l’acompanya fins a l’entrada de la botiga. “T’he avisat dos cops i tu segueixes. Ara t’esperes aquí fins que acabem”.

Mentrestant, el nen de dos anys crida que vol una camisa. El pare li fa treure a la dependenta 5 camises de colors. Ell en tria una, la més cara. La mare intenta dir-li que no, sense massa energia, i ja tenim rebequeria. El menut pega a la mare, enrabiat. Llavors, per part d’ella tot són petons, carícies. Al final es queda la camisa: “És que està cansat i té son”.

La germana del nen que espera a la porta diu que vol un vestit de flors. Sa mare li fa que no amb el cap. Ella insisteix i sembla que vol iniciar una creuada. Sa mare li diu: “No el compraré i prou. I si no t’hi saps estar, ves a fer companyia a ton germà. De vestits, ja en tens molts. Alguns no te’ls poses i estan totalment nous”.

Tu observes i penses en el que fas a la teva feina. Treballes a la Fundació IReS, al Projecte Fils. Sovint t’arriben persones com aquestes mares i aquests pares. De vegades, per motius ben diferents. La primera família, potser vindria perquè el nen, que s’ha fet gran, ara és agressiu amb ells a casa, i ja no saben què fer. Sempre li han donat tot el que ell demanava, i també en tot l’han deixat fer. Malgrat això, el noi no és feliç. S’enfada i els hi recrimina coses i, de vegades, ell mateix no sap què li passa. Algun cop ha semblat que volia pegar-los, i els diu que són fluixos i, malgrat tot el que fan per ell, no ho valora gens.

La segona família potser vindrien a buscar consell perquè se separen. Han passat els anys, i tot i que s’estimen, volen una vida diferent. El procés de deixar de ser parella però seguir estant units pel fet de ser pares, el volen fer de mutu acord. Els preocupa com gestionaran la implicació que té el divorci en els seus fills. A més la seva nena ara ja és una adolescent, i no ha rebut bé la notícia. Al nen li costa d’obrir-se i expressar les emocions. Ells tampoc saben com encarar-ho. De vegades, la pena també es transforma en ràbia i s’encallen, sorruts, en les petites fites quotidianes o davant les preocupacions del que els depara el futur.

Voldries parlar aquí i ara amb les dues famílies que tens per davant.

A la del “menut enfadat”, amb tendresa, voldries dir-li que l’amor també és límit. I que tant l’un com l’altre han de ser elements constants. A la segona família, que no s’oblidin de seguir així, malgrat que ells dos ja no siguin parella.

Les dependentes s’adonen que fa estona que t’esperes i et deixen passar. Pagues i marxes amb la teva comanda, però segueixes rumiant.

Demà a la feina, seuràs i escriuràs això.

D’entrada, faig un petit resum de 3 idees essencials que poden ajudar a entendre la manera com treballem a IReS i, en concret, al Projecte Fils. Idees contextualitzades en l’escena viscuda a la botiga i pensant especialment en la cura i l’educació dels més petits. L’educació i l’amor, com a base de tot. I després, el sentit comú i la paciència... Una base que posa els límits per prevenir el dia de demà situacions que poden esdevenir més greus, fins al punt d’arribar a la violència.

1. Límits sí, i espais de diàleg familiar, també. No un sense l’altre. Tant important és dir no quan cal, sostenir-lo i no debatre’l, com tenir espais propis a casa, per poder seure a xerrar de com ha anat la jornada, o també de temes de caire més emocional.
2. Que no ens sotmeti la culpa. No és bona companya. Especialment per a les dones (però també els homes) la culpa és una trava constant. La de les dones, per exemple, per voler treballar i ser mares, sense haver de renunciar. Tots fem el que podem, i la culpa ens fa sentir petits, i de vegades més sotmesos als capricis dels infants, que són nens, i no petits dictadors que manen i ordenen. Cal dir no, quan cal sense culpa, i gaudir quan diem sí. El valoraran molt més, a la llarga.
3. Cal que els infants s'avorreixin. No passa absolutament res! Si els sobreocupem, amb extraescolars, joguines, o tot el que demanen, els neguem el veritable espai de calor familiar i la possibilitat de pensar i acceptar que hi ha moments on no es fa res. Gestionar la frustració resulta beneficiós, tant per acceptar que no és pot tenir tot com per acabar amb la “Cultura de la immediatesa”, a la que ens sotmet aquest món actual. El “ho vull, ho tinc” no ajuda ni educa. I si ploren o s’enfaden, són emocions que aprendran a gestionar, sempre amb la nostra ajuda.

Potser d’entrada aquestes coses us semblaran molt evidents, però si torneu amunt a l’escena del nen i les sabates comprovareu que malauradament són causes molt comunes i factors de risc de futures situacions de conflicte i violència que en petites dosis no fan el fet, però que sumades en el pas dels dies i dels anys, poden tenir efectes molt nocius.

No ho perdem de vista i fixem-nos en el que passa constantment al nostre voltant, també dins d’una botiga.

I per exemple, podríem afrontar la situació de la botiga d’una manera ben diferent:

“...el nen comença a cridar que no. Dóna puntades de peu i les llança ben lluny. El seu pare el fa baixar a recollir-les. Tot i que ell s’hi nega en un principi, finalment ho acaba fent. La mare li diu: “Per avui i de moment ja s’ha acabat això d’anar a comprar amb tu sabates. Te n’hem ensenyat massa, i al final, no t’has portat gaire bé. Vindrem un altre dia quan demostris que pots estar una estona sense cridar, o sense enfadar-te, i ens ensenyis com estàs de content perquè et compren una cosa que és per a tu. Llavors en mirarem dues, i la mare o el pare les triaran, i no perdrem més el temps amb el que veiem no valores gaire. Aquesta nit, sopant, enlloc de mirar la tele, també en parlarem una estoneta més.”

La vida, i les seves petites anècdotes, sovint, són l’aprenentatge més interessant...