Portar el pes


Les velles èpoques del proselitisme cap a l'amor a la causa i la dedicació per vocació han traspassat; al cel sien. Vivim una nova era i n'hem de començar a ser conscients, deslliurem-nos del bonisme, estem ben entrats a l'època del qui no corre vola, del qui dies passa anys empeny i del ja t'ho faràs, i qualsevol força que pretengui contrarestar aquest influx que ja ha cristal·litzat haurà de remar a contracorrent i ser conscient de no demanar la lluna.

Un d'aquests valents outsiders podria ser, per posar un exemple, el soci d'una cooperativa que participa activament en la gestió des de la presidència del consell rector, o qualsevol dels membres de la junta de l'associació de pares i mares de l'escola on estudien els seus fills, o qualsevol que hagi estat vinculat en una associació teatral de la seva localitat i n'hagi format part activa de la junta en algunes etapes o, fins i tot, aquells agents actius en grups d'amics que organitzen activitats d'oci o esdeveniments puntuals en les festes del barri on resideixen habitualment.

És el perfil general del carallot que es desgasta la vida portant el pes, portant la batuta, posant-se al davant o tirant del carro com dirien els castellans, en els espais de participació social, espais antgònics a l'espai líquid baumanià icònic de la nostra societat.

“Lo ‘público’ ha sido vaciado de sus contenidos individuales y ya no tiene objetivos propios: no es más que un conglomerado de preocupaciones y problemas privados” (Zygmund Bauman. La Modernidad Líquida.)

La participació social suposa un estrès afegit que trasbalsa la felicitat interna de les persones, ja de per si prou minvada per culpa de les variables endiablades de la postmodernitat.

Recentment he rebut una carta de l'associació de pares de l'escola dels meus fills cridant a la participació en la renovació de la junta. M'ha cridat l'atenció una part d'aquesta carta que defineix prou bé el que he volgut definir en el paràgraf anterior: ‘no podem deixar que sempre siguin els mateixos els que tirin del carro, això suposa un encarcarament, un desencant, un cansament..., que fa que l'associació no evolucioni i que crema els que van al davant...’.

És justament aquell punt de la participació social que et confronta amb l'autèntica realitat d'una forma de vida individualista, consumista, egoista i sobretot disgregadora, amb paraules del filòsof Josep Maria Esquirol, una manera d'estar en el món sense estar ni amb un mateix ni amb els altres. És aquell punt de cremor al que hom arriba quan s'ha buidat en un projecte per als altres i no rep el retorn que n'esperava, perquè, ni un mateix era realment conscient del miratge de la recompensa personal, ni tampoc és prou conscient de la realitat d'aquell altre que se suposa que forma part activa del mateix projecte: en algun punt la comunicació es trenca i l’individualitat pren les regnes.

Tot parteix d'un mateix error fonamental, no podem cooperar en la societat de la lliure competència, no podem compartir en la societat de la marca registrada, no podem col·lectivitzar en la societat de la propietat privada, no podem regalar en la societat del comerç, no podem socialitzar-nos en una societat individualista.

Caldrà reivindicar primer l'espai comú abans de tenir esperances en les iniciatives que puguin desenvolupar-s’hi, mentrestant, les juntes directives de les societats sense ànim de lucre seguiran cremant les seves energies fins a esgotar-se i trobar amb sort nou membres disposats a agafar el relleu i seguir remuntant el riu sense saber ben bé com redireccionar el corrent.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article