Del vigilar i castigar a l’educar i acollir

Aquests dies hem assistit a l’històric tancament del que ha estat, amb clars i ombres, un emblema a la ciutat de Barcelona i del l’execució penal: La Model. Amb ella, es tanca de forma simbòlica una forma d’entendre la intervenció penal marcada pels verbs foucaulians del vigilar i castigar. El suplici, el càstig i la disciplina com a garants del canvi, han de ser història per passar cap a uns centres penitenciaris que donin resposta a la seva finalitat: la reinserció social d’aquells que han sobrepassat els límits del que considerem necessari pel bon ordre.

És hora de començar a entendre la institució penitenciària com una institució educativa. Educar és canviar, però aquest canvi s’ha de fer a través de processos d’acompanyament durant de la privació de llibertat. Però cal també l’entrada d’un element tant o més important, i que és competència de totes i tots: l’acollida un cop sortim de presó. Realment es creu la societat la feina que es fa dins els centres penitenciaris? Realment estem disposats a donar segones oportunitats? Hem de començar a explicar que el càstig, per si mateix, no serveix de res.

El canvi passa per oferir espais amables i exigents en la motivació al canvi, en la detecció dels riscs presents i, especialment, en el treball amb els factors que ajudin a assegurar processos de socialització eficaços i eficients. És a dir, passa per què el centre penitenciari sigui tant una institució educativa, com per tenir una societat preparada per l’acolliment d’aquells que surten de nou a la comunitat.

Catalunya ja fa uns anys que aplica amb un model penal acord a aquestes idees. Un model exitós en tant què ha estat capaç de rebaixar la reincidència penal fins al 30%, una xifra interessant que ens permet dir que estem en una bona línia. Però, què és el que fa que els que passen per una presó siguin menys reincidents? No és altra que la voluntat de canviar. Deia Meirieu que no podem imposar-nos a l’altre, tot aprenentatge suposa una decisió personal. El desistiment delictiu passa per la voluntat única de qui ha de deixar de delinquir. Però aquest no-poder de l’educador, entenent educador com tots els agents que interactuen en un centre penitenciari, no ha de suposar no implicar-se en la creació d’espais i ambients que permetin generar aquest canvi.

Tancar la Model deixa el pas a unes noves maneres de fer que permeten promoure aquest aprenentatge. Considerar l’intern com un ciutadà ens ajudarà a formar-lo en aquesta nova identitat social. Perquè excloure, molt propi dels antics models, si després hem de tornar a incloure? Paga la pena proposar presons inclusores des del primer dia, on els interns tinguin la possibilitat d’aprendre quelcom que no han pogut ser mai: ciutadans de ple dret. Presons que treballin des del saber, aprenent els mecanismes que els han dut al delicte; des del saber fer, aplicant aquests coneixements en el dia a dia; des del saber estar, convivint amb l’amalgama de cultures i diferències que conformen la comunitat; i del saber ser, reclamant un paper actiu i compromès envers la comunitat del pati penitenciari.

Però no només aquest treball ens ajuda al procés de reinserció. L’educació penitenciària ha d’anar dirigida especialment a la comunitat. El desistiment terciari passa per l’acceptació de la comunitat del nou rol de l’intern. Deixem els mots “ex-“, que només duen records infestos, i parlem de nous ciutadans de ple dret. L’esforç de la reinserció és un esforç doble, individual de l’intern, però de la comunitat donant-li certes oportunitats que ara li són vetades.

Reinsertar és voler tornar a entrar i alhora deixar-lo entrar. I aquesta feina no només es responsabilitat de les entitats que col·laboren a través de la Taula de Participació Social, sinó de tots. Deixeu que acabi amb una reflexió-pregunta: quants voldríeu un intern treballant al vostre lloc de treball? Quants de vosaltres us refiaríeu d’algú que ha passat per presó? Feu-vos la pregunta. Els nostres rebuigs són també els rebuigs a la reinserció.