Del dret excloent de l’ús del català i ser discapacitat

Catalunya, que tant ha sofert per la prohibició de l'ús de la seva pròpia llengua. Pionera en la lluita per la identitat, que tant inverteix per protegir la integritat cultural dels seus habitants. Sona tan romàntic com en realitat és: una comunitat unida pels seus drets i que lluita contra el monstre de la ignorància, que pretén menystenir i ignorar la seva idiosincràsia i vetar el seu dret a ser qui són, perquè volen o no, en la llengua resideix la qualitat d'un poble. És, com a mínim, roí, que per partides pressupostàries o diferències polítiques, es pretengui privar a una persona de la seva identitat.

D'aquí sorgeix la qüestió que aquí m'ocupa.

A Catalunya tenim reconeguda la Llei 17/2010 sobre la Llengua de Signes Catalana del 3 de juny de 2010. Aquesta llei empara, per fi, a les persones amb discapacitat auditiva, perquè tinguin accés a la comunicació i l'educació, a través de modalitats bilingües d'estudi, així com d'intèrprets de llengua de signes.

Però el que hauria de ser un triomf, en estar tocat per la màgia de la política, es torna desgràcia perquè es tracta de diners.

Resulta d'una hipocresia digna d'immortalitzar en una obra d'art quan el govern català -el mateix que sobre aquestes línies reconec com a lluitador- aïlla i ignora a les persones sordes, catalanes també, que ni més ni menys, reclamen el mateix dret. Dret, a més, reconegut per llei.

Aquí la diferència no depèn del govern central, aquest Madrid que ens roba fins i tot les ganes de comunicar-nos, sinó que és la mateixa Generalitat qui ha de donar compliment del que fins avui sempre ha reclamat.

Actualment les persones sordes que cursen algun estudi no tenen dret, pel fet de ser sords, d'accedir en la seva llengua a tots els continguts impartits.

No solament és tan roí com esmentava, el fet de prohibir-li a una persona que faci ús de la seva identitat, sinó que tenint aquesta persona una discapacitat auditiva, es veu privada no solament d'usar la seva pròpia llengua, sinó de tenir accés a qualsevol altra ja que sense intèrpret ni accés a la comunicació es veu aïllada del món.

A l'educació pública els alumnes que estudien l'ESO no disposen d'intèrpret de llengua de signes. Voldria saber què passaria si als alumnes oïdors els priven de rebre classes en català (entengui's oral). Doncs àdhuc podent comprendre el currículum impartit en castellà, segurament “cremaria Troia”. No és així en el cas dels alumnes sords. Imagini’n l'esforç que els suposa NO SENTIR-HI, ni una llengua oficial ni una altra, i aprovar totes les matèries sense intèrpret.

En el cas de cicles formatius és quan ve l'acudit. Interpreti sí, però solament 15 de 30 hores lectives. Les altres? Bé… sempre poden invertir un altre any de la seva vida per poder accedir a la matèria que no van poder l'any anterior.

I jo, que vinc de fora, que porto tota la meva vida sentint la cançó de l'exclusió idiomàtica que pateix Catalunya, em trobo amb això en arribar. Que és la mateixa Catalunya qui, després de ser durament maltractada per l'estat que l'absorbeix, no veu una altra que maltractar de la mateixa manera a una de les seves comunitats culturals. I no serà per desconeixement, doncs com a intèrpret i amiga de moltes persones sordes, dono fe dels moviments que hi ha hagut a la capital per reclamar el que és de justícia.

Em queda clar que el fracàs escolar és més econòmic que la inclusió, però més clar em queda que la hipocresia no té límits.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article