És normal tenir una feina que no et permet viure?

Hi ha una anècdota que explica l’escriptor César Rendueles que em fa pensar en quelcom que sovint ens passa als que ens dediquem a l’acció social. Comenta que un cop va coincidir de vacances amb uns amics al nord d'Espanya, on viu ell. Aquests amics tenien dos fills que cada dia, quan passejaven, observaven fascinats el canvi de la marea que es dona en aquella zona. De vegades el mar deixava una petita franja de sorra i altres es retirava més de cent metres. El cas és que els nanos van aguantar intentant esbrinar ells sols la solució de l’enigma, però no se’n sortien. Al final ja no podien aguantar més i li van preguntar: “Aquí, quan el mar està normal, normal... com està?”.

D’entrada em va fer riure, però després em vaig poder veure reflectit: Quina és la normalitat? Allò que espero? Allò que és freqüent? Allò que és just?

Llegint alguns informes recents, com ara el de Desprotección Social y Estrategias Familiares de la Fundación Foessa o el de Una aproximació a la pobresa en el treball de CC OO, podem comprovar com per a moltes persones tenir una feina que els permeti viure dignament no és normal. Podem dir que és una no normalitat normalitzada. També per gran part de les polítiques d’ocupació que fan de la falta de feina o de la falta d’una feina digna el seu punt central. I al fer-ho, identifiquen la persona amb allò que no té. Deixant-la atrapada en la seva falta. No només en termes laborals, sinó també personals i socials.

És important pensar quina és l’oferta que fem des de l’acció social en un moment en el que la feina no queda garantida, en el que el treball digne ja no és tan normal, en el que les persones no poden canviar les condicions del mercat de treball. Potser al mateix temps que cal exigir condicions dignes, hem de plantejar-nos altres perspectives per pensar la nostra relació amb el treball. L’aplicació de la recent aprovació per part del Parlament de la ILP de Renda Garantida de Ciutadania podria ser una oportunitat per pensar-hi.

De vegades gastem molt temps per esbrinar què és “normal, normal» i oblidem que la realitat és un fet històric. La realitat mai està “normal, normal” sinó que som nosaltres els que la fem “normal”. Es necessari pensar que és transformable perquè pugui esdevenir una nova “normalitat”. Es a dir, és una aposta de futur. Per qui vulgui acceptar-la.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article