L’habitatge, un dret o una mercaderia

Si ens preguntem si l’habitatge és un dret o una mercaderia, la resposta és clara: un dret. Però si mirem les polítiques públiques d’habitatge de les últimes sis dècades, veurem que s’ha tractat com una mercaderia. Aquestes polítiques han posat al centre el valor d’acumulació i especulació en detriment del seu valor d’ús i la seva funció social.

S’ha fomentat l’accés a l’habitatge a través del sobre endeutament amb una legislació hipotecària anòmala que et condemna al desnonament i a un deute de per vida, quan no pots pagar. Alhora patim una llei d’arrendaments urbans que precaritza i penalitza el lloguer com a opció per fer el teu projecte de vida. Tot això ens porta a la fotografia actual de l’estat espanyol com l’estat de la Unió Europea que més desnona, amb més habitatge buit i el parc públic de lloguer més petit.

La connivència entre el poder polític i l’econòmic ens van portar a l’estafa hipotecaria, encara sense resoldre, i ens està endinsant en la bombolla especulativa dels lloguers. Garantir el dret a l’habitatge i retornar el seu valor d’us i la seva funció social passa per organitzar-nos des de baix.

Des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca portem anys organitzades, denunciant la vulneració sistemàtica del dret a l’habitatge. Primer vam denunciar la situació de les hipotecades i després la de les que no poden fer front al pagament del lloguer o pateixen l’expulsió per l’especulació, així com la situació d’aquelles famílies que viuen ocupant perquè l’Administració els hi ha donat l’esquena.

Des del principi hem fet propostes de canvis legislatius per garantir el dret a l’habitatge, des de una Iniciativa Legislativa Popular estatal, passant per les autonòmiques o l’actual Ley de Vivienda de la PAH. Aquesta última, que recull la nostra pràctica diària al carrer, proposa posar fi als deutes de per vida, als talls de subministrament i al gent sense cases i cases sense gent, incorporant mecanismes per limitar els preus dels lloguers.

Però mentre aconseguim aquests canvis, hem hagut d’actuar d’urgència, desobeint lleis injustes: aturant desnonaments, recuperant habitatges buits ens mans d’entitats financeres per reallotjar a famílies, ocupant oficines bancàries per aconseguir alliberar del deute a una família...

Abans d’aturar un desnonament o fer qualsevol altre acció de desobediència civil no violenta, hem hagut de generar espais d’assessorament col·lectiu, un espai de trobada on es dona un pas previ i imprescindible per fer front al problema, la desculpabilització, lluitar contra l’estigma de la pobresa.

Un espai on entens que pateixes les conseqüències d’un problema estructural i col·lectiu, i que la solució passa per la lluita col·lectiva.

Aquests espais d’autoorganització han estat els únics que han garantit el dret a l’habitatge de les persones amb menys recursos econòmics. Espais que a Barcelona, per exemple, no paren de multiplicar-se. Espais que denuncien l’impacte del turisme sobre el dret a l’habitatge, que defensen els barris, assenyalen als fons d’inversió que compren edificis sencers i expulsen a les veïnes que viuen de lloguer, mobbing de per mig, per especular i treure el màxim benefici.

Fa poques setmanes vam anunciar un nou espai: Aragó 477. Un bloc d’habitatges comprat per l’especulador Norvet i que té per objectiu expulsar totes les veïnes, les de renda antiga i les que tenen un lloguer de tres anys. Però aquestes veïnes, seguint exemples com Leiva 37, Roger de Flor 209 o Lancaster, han decidit no marxar i lluitar pels seus drets. Ara, a Aragó 477, hi conviuen 24 veïnes, de tota la vida i sis famílies noves que havien estat desnonades i que han estat reallotjades per la PAH.

Juntes, a poc a poc, organitzant-nos, hem començat una lluita per solucionar el seu problema, però també per denunciar i lluitar contra una llei d’arrendaments urbans que permet que l’avarícia les expulsi. Juntes lluitem contra fons d’inversió sense escrúpols i juntes, en una comunitat de veïnes, lluitem per desmuntar l’estigma sobre aquelles persones que s’han vist obligades a ocupar un habitatge buit.

La situació del dret a l’habitatge a l’Estat espanyol és preocupant, però il·lusiona veure com cada vegada som més, les que des de baix ens organitzem per conquerir el dret a l’habitatge.