Combatre la vulnerabilitat a causa de l’habitatge, un objectiu prioritari de tots

En els darrers anys estem assistint d’una manera clara a l’empitjorament de les desigualtats dins de les ciutats degut en gran mesura als problemes que ha d’afrontar una bona part de la població en relació a l’habitatge.

Durant la bombolla immobiliària del període 1997-2007 es va obrir una bretxa molt important –podríem dir-ne, històrica– entre els preus dels habitatges i els salaris de les famílies: els preus van pujar un 300% mentre que els salaris pujaven un 30%. Això va fer que una part important de la població se sentís foragitada de l’accés a un habitatge.

L’escIat de la bombolla, l’any 2008, que va degenerar en crisi, hauria pogut tenir un efecte benèfic en la reducció de l’escletxa, en la mesura que s’anaven moderant els preus dels pisos (tant de compra com de lloguer). Però no va ser aquest el resultat ja que la suavització de la pressió immobiliària va anar acompanyada d’unes importants caigudes dels ingressos de les llars, bé sigui perquè molts membres van perdre la seva feina, bé sigui per que els contractes laborals van ser en condicions pitjors que abans. La bretxa preus/salaris, durant la crisi, per tant, no va augmentar però tampoc va minvar. I una nova part de la població va patir un dels pitjors problemes imaginables en les nostres societats com és la pèrdua de l’habitatge pe impossibilitat de pagament.

I, des de fa un any, quan encara una part molt important de la població, es troba en situació de crisi –malgrat el que els mitjans de comunicació i les estadístiques macroeconòmiques proclamin sobre la recuperació–, la bretxa preus/salaris torna a obrir-se: estem assistint a noves pujades de preus dels habitatges sense que hi hagi hagut recuperació en els ingressos de la majoria de llars afectades per la crisi. Ens aboquem a una repetició fatídica de l’allunyament dels preus dels habitatges de les possibilitats econòmiques de moltes llars; les tornem a fer insolvents.

Els preus dels habitatges s’han convertit, doncs, en una de les més rellevants causes d’exclusió social i de desigualtat, en la mesura que es constata una forta correlació entre ingressos més baixos i pes més alt del cost de l’habitatge. I això, de forma general, però de manera especial en els barris o zones on es concentra major precarietat laboral i menor renda familiar.

Les polítiques d’habitatge forçosament s’han de fer ressò d’aquesta greu deficiència estructural de les nostres ciutats i han de mirar d’actuar en un doble pla: atendre de forma immediata les famílies amb problemes d’accés a l’habitatge mitjançant ajuts directes i suports de mediació, i, alhora, invertir en el creixement d’un parc d’habitatge públic i social que doni resposta a les necessitats de tots aquells que no poden –i no podran- atrapar els preus del mercat lliure. Com en qualsevol epidèmia –i és que el greu problema viscut a casa nostra de dificultat extrema de pagament de l’habitatge s’ha de considerar que ha tingut característiques d’epidèmia–, calen dues formes d’actuació: una pal·liativa del dolor infligit per la inaccessibilitat dels preus dels habitatges; i una altra de preventiva que talli de soca-rel el problema i estableixi les bases per a que en un futur –el més immediat possible–, la vulnerabilitat de les persones en l’àmbit de l’habitatge es redueixi al mínim.

És per aquest doble motiu que prenen tanta importància les relacions entre l’administració pública, els moviments socials i les entitats socials del tercer sector, com per exemple la Fundació Hàbitat3, ja que permeten conèixer millor la realitat d’aquells que més pateixen, establir fórmules de suport i d’acompanyament efectives i justes i, a la llarga generen complicitats en la generació de parcs d’habitatge social, lluny de l’activitat especulativa del mercat lliure.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article