L'educació no fa vacances


Sovint, en el marc de la protecció d'infants, adolescents i joves, imaginem escenaris d'intervenció educativa o tècnica farcits d'estratègies, iniciatives, metodologies, estudis de verificació o informes d'eficàcia.

Molts dels que directament estan intervenint amb infants, adolescents, joves i les seves famílies és clar que recolzen la seva tasca en tots els mecanismes abans esmentats, però ho fan des de la capacitat personal i professional per empatitzar amb aquells amb qui passen gran part del seu temps; des de la capacitat de recomençar cada dia reciclant forces i emocions; esmerçant la seva capacitat apreciativa per descobrir tot allò d'únic i d'especial que tenen els infants, adolescents i joves amb els que treballen i conviuen.

Aquests imaginen noves formes d'interpretar algunes de les respostes aparentment incomprensibles que en forma de conducta, potser violenta, perceben dia rere dia. Són els creatius de les relacions, que s'esforcen en fer realitat allò que algú sàviament va dir un dia: "Als nens i als adolescents el millor que els podem donar a part d'una bona educació, són bons records".

Aquests professionals construeixen espais de relació, de seguretat, de contenció emocional, mentre esbrinen, construeixen i restauren els lligams que permetin retrobar-se, més d'hora que tard, a aquests infants, adolescents i joves amb les seves famílies.

És aquí on la lucidesa dels professionals de l'educació social, la psicologia, el treball social i la pedagogia fa que entenguin que són justament aquestes famílies i les seves capacitats, els seus aspectes preservats i les seves habilitats les millors eines per encertar les seves propostes d'intervenció i protecció des de la coresponsabilitat. És així com justifiquen l'esforç, la perícia i la capacitat d'innovació i d'adaptació contínua de projectes, programes i recursos.

Per això, cal garantir-los temps, cal que puguin tenir la certesa que tots els instants que conformen la seva intervenció són espais de transformació, de descoberta de noves possibilitats. Són temps per reorientar, temps per incorporar aquelles propostes que vinguin també dels infants, adolescents, joves i famílies.

La intervenció educativa, l'habilitació parental, el reconeixement de dubtes i la predisposició al canvi són quelcom més que planificacions de reunions i sessions. Són un anar i venir d'indecisions, d'encerts i d'errors, de missatges, de converses, de segones oportunitats on tot suma i tot compta... És també saber conjugar els temps de les famílies, dels infants, adolescents i joves, amb els temps del sistema. Aquest és el terreny on transiten els professionals que intervenen en el sistema de protecció.

Potser a vegades es fa difícil fer entendre a les famílies la importància de recuperar totes i cadascuna de les capacitats que com a pares i mares han de garantir cap als seus infants, sobre tot en aquells moments on el sentiment que de forma inconscient es desvetlla és la ràbia, el dolor de ser qüestionat, l'acceptació de l'error sense esmenar, la por a alterar la suposada pau familiar, la desconfiança, el descrèdit i crítica de l'entorn social més proper, les preguntes no fetes, les revelacions...

Algunes d'aquestes famílies, en el seu esforç d'esmena, confonen els papers i, com diu la dita, es proposen com amics i companys dels seus fills, tornant-los orfes en perdre els pares. I és aquí, de nou, on la tasca dels professionals que es remouen en l'àmbit de la protecció passeja per l'estreta línia de qui ensenya i corregeix, oferint calma a l'angoixa de la família i dels infants, adolescents i joves.

Aquesta sol ser una tasca silenciosa i silenciada, sovint descoberta només quan es fa des de la crítica, o des de l'enfurismat enuig d'algunes famílies que s'oposen a aquesta separació dels seus fills, o fins i tot quan els mateixos adolescents i joves no participen de la necessitat de protecció que tècnics i professionals veiem per a ells. En aquests moments, tots els implicats pateixen, també els professionals.

Si el millor que tenim és la nostra infància, adolescència i joventut, el millor que podem fer és reconèixer la tasca d'aquells professionals que un dia i un altre es dediquen a fer-los créixer, recolzant-los i acompanyant-los en les seves dificultats i els seus èxits.

A tots els educadors i tècnics que us hi dediqueu amb encert, professionalitat i voluntat de millora, bona feina!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Francisco Cárdenas Barcelona
2.
També estic d'acord amb l'article de David Rodriguez, en part perquè crec que els errors i disfuncions del nostre sistema no hi són, en general, en els tècnics que dia a dia tracten amb menors. Estan en moltes decisions que es prenen en despatxos i en un sistema que ho permet.
De l'article del Sr Rodríguez em quedaré amb algunes afirmacions, com quan diu que “Als nens i als adolescents el millor que els podem donar a part d'una bona educació, són bons records".
Recullo també la seva reflexió de que “Són temps per reorientar, temps per incorporar aquelles propostes que vinguin també dels infants, adolescents, joves i famílies.
Sr Rodríguez, tenim una bona oportunitat per demostrar, a nivell personal i com a treballador part d'un sistema, que totes aquestes reflexions no són pura teoría, a predicar amb l'exemple, i per tot això em poso una vegada més a la seva disposició.
Francisco Cárdenas, email: [email protected]
Tlf 661 495 212
  • 0
  • 0
Joan Barcelona
1.
Em sembla que tens tota la raó, coma per punt, però sortint de tu em sembla d'una hipocresia brutal. Et preguntaràs perquè, si la fundació Idea, és per a tu, director general; una fundació que vetlla pel benestar dels professionals que hi treballen i així puguin fer aquesta bona feina que se t'omple la boca en dir-ho. Doncs no, para de dir mentides. Als professionals que treballen per a la fundació que tu dirigeixes, només els cuida l'equip educatiu i algun director massa proper a l'equip sota el teu parer. Ells i elles són els que es recolzen en els moments dolents, ells i elles són els que comparteixen la pressió i intenten minimitzar-la, per tal de poder oferir un benestar als joves infants i adolescents. Perquè cal et recordi les vegades que no es cobreix amb substitut/a la falta d'un educador o educadora referent? Es treballa sovint amb ràtio 1: 10. O t'he de recordar també els acomiadaments improcedents dels veterans i veteranes professionals? Heu falsejat fins i tot faltes disciplinàries per no pagar! Quina pressió creus que té qui treballa sabent això. Cal també que et digui que feu amb qui vol muntar un sindicat laboral? l' acomiadeu fulminantment. I no en parlem del càtering que poseu per menjar i retallar costos, un menjar nefast i insalubre ple de greix.
Deixa d'escriure, sis plau, o almenys no menteixis més. O segueix, que per sort més tard o aviat tot se sabrà. Bona feina!
  • 1
  • 0

Comenta aquest article