En què creus?


“¿Cómo lo supiste?”

“No, yo no lo sabía. Creí. Sólo creí en él”

(Oráculo, en l’escena final de Matrix Revolutions)

Creure en alguna cosa és important, ja que ens permet donar sentit a la nostra pròpia existència o allò que ens envolta. En certs moments, he somiat en incloure aquesta pregunta en una selecció de personal, tal com sona, sense cap altre context introductori ni cap justificació posterior. Crec que és una pregunta important per a totes aquelles persones que es volen dedicar de manera professional a l’educació social i a l’educació en altres institucions.

Possiblement ens trobaríem amb tres o quatre probables respostes amb les seves variacions possibles. Totes després d’un més que previsible silenci per una pregunta que descol·loca i que no saps cap a on anirà. Un cop passat aquest silenci, les respostes que ens trobaríem podrien ser les següents:

- Crec en la possibilitat de canviar el món i les vides dels subjectes amb qui treballi. Crec en les possibilitats de canvi de l’educació per crear un món més igualitari i just. Crec en el poder del canvi de l’educació.

- Crec en mi mateix i en la meva capacitat d’organització i creativitat per aconseguir un progrés en els subjectes als qui atendre durant el temps que estigui amb ells. I també crec en l’acumulació d’experiències per millorar a nivell personal i professional en la meva tasca educativa.

- Crec en les sinergies i les energies que ens envolten i que ens fan comportar-nos d’una manera determinada i concreta, per la història personal de cada individu. Crec que coneixent aquests fets, es pot provocar un canvi en els subjectes que els pot ajudar a entendre’s millor i funcionar d’una altra manera.

- Crec en la persona, en ella mateixa. En les seves errades i els seus encerts. En els seus dalts i baixos. En els seus moments de ràbia i de riure. Crec en la voluntat de les persones a viure i creure en si mateixos. Crec en l’acompanyament com un model de saber estar i compartir experiències. Crec en les persones.

La meva resposta seria l’última, sempre ho he tingut clar i crec que els diferents companys/es amb qui he treballat ho saben i ho han viscut amb mi. L’educació és un procés d’acompanyament, de reconeixements del subjecte, tant positius com negatius, d’acumulació de records que serveixin per valorar el sentit de la vida i el perquè estem en aquest món.

Els/les educadors/es no ens podem veure com els salvadors dels subjectes ni com a modeladors. Els hem de donar la llibertat d’escollir per sentir-se lliures i vius. Han de tenir el dret de poder-se equivocar i aixecar-se. Aquesta possibilitat de reconeixement, els permetrà sentir-se part d’alguna cosa, de pertànyer a algun lloc i, així podrem evitar que algú es pugui manipular. Ja que en aquestes decisions acompanyades, han sentit la llibertat de l’elecció. I aquest fet ens fa ser i pertànyer, no simplement, estar en algun lloc.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article