Prevenir per no curar

Un dia fas un tuit que et surt de l'ànima i el que has escrit corre com la pólvora i, quan te n'adones, ja forma part d'un missatge recurrent de les xarxes socials. I et demanen si podries argumentar-ho una miqueta més. I t'ho demanes tu, també, si ho podries fer, i com ho explicaries.

No escriuré sobre els terroristes de Ripoll, ja us ho avanço. En realitat, només sento que no sé res, més enllà de la tristesa i frustració (per què no dir-ho?) de comprovar com a educadora (un cop més) que hi ha coses que se'ns escapen. Algunes, fins i tot, del nostre enteniment. El que sí que puc és intentar transmetre el que sentim molts professionals de l'àmbit social en el nostre dia a dia i que els fets que ara han sacsejat Barcelona i Catalunya ens han fet reflexionar inevitablement sobre la nostra professió i sobre la necessitat d'anar a mirar i de reforçar la base de la nostra societat des del més mínim detall.

No oblidem en cap moment que molts de nosaltres sobrevivim amb jornades parcials sovint esgarrapades al darrer moment amb diners de subvencions, o en projectes subjectes a licitacions que no recullen les necessitats reals de la demanda, o que no poden donar la resposta desitjable a la realitat que ens envolta avui dia.

“Com a mínim, que no reconegui mai ningú de les persones que hem atès.”

Ho pensem tots nosaltres. Compartim aquesta pregària muda, constantment, i ens desanimem, i ens entristim quan alguna cosa falla, però resistim, seguim, i ens impliquem.

Val a dir també que som un col·lectiu força optimista (si no ja fa temps que hauríem plegat veles, òbviament) i celebrem moltíssim les petites victòries del dia a dia (les que no surten als diaris) però que estan plenes d'humanitat i alegria i que són les que, al capdavall, ens fan seguir i, en el meu cas, m’aboquen a escriure tuits impulsivament.

Aquella noia del CRAE que t'escriu al cap d'uns anys i et dóna les gràcies, l'abraçada tímida del pare de família el dia que troba feina, o el somriure d’aquella dona que has atès a causa de la violència masclista, quan et diu agraïda, que ja no us necessita més.

I, si ens pregunteu, gairebé tots coincidirem a reconèixer les nostres limitacions, i acceptar les desgràcies com a element intrínsec en la nostra praxi diària, alhora que tenim clar el que ens fa falta també.

Tant d'acord en segons quins temes, potser valdria la pena de tenir-los en compte, no creieu?

Fins aquí va bé, som optimistes i hem acceptat conviure amb les misèries i alegries de les persones que atenem. Però al que no ens resignem, de cap de les maneres, és a no reivindicar més elements de justícia social.

I és el moment, ara també, de dir seguit del #NOTINCPOR i amb la mateixa força: doneu-nos més recursos, als educadors socials, als educadors de carrer, als professionals que treballem amb joves i famílies.

No volem homenatges, necessitem urgentment recursos en intervenció, educació i prevenció, especialment amb infància en risc, joves i famílies. Proveïu d'inversió els projectes que contemplin plans de treballs personalitzats amb cada família, i hores reals per a poder-los realitzar; doteu les escoles i instituts de suficients professionals i d'integradors, i amplieu oferta en recursos educatius de lleure. Aposteu pels mediadors interculturals, establint vincles amb les comunitats de diversos orígens en taules participatives on hi hagi espais de debats, de construcció, amb representació de professionals de diferents disciplines.

És necessari que aquesta tasca sigui una feina reconeguda i remunerada, i ben visible i integrada en la xarxa social, i que vagi més enllà de la bona voluntat. Si estàs malalt, vas a cal metge. Per prevenir, intervenir i educar, compteu amb excel·lents professionals!

Invertiu en educació i serveis. Educar sempre és prevenir, i una part essencial de l'engranatge d'una societat més justa, oberta i receptiva als nous reptes i canvis socials.

No n'hi ha prou de realitzar tasques d'assistència com ens toca fer sovint en els serveis actuals. T'acomiades d'una mare i dels seus fills i sovint la intervenció es queda aquí, potser la veuràs d'aquí a quinze dies... Si tens un forat a l'agenda, si pots oferir-li quelcom més, una plaça al casal per algun dels nanos, unes hores d'atenció terapèutica o reforç escolar si tenen més sort...

És cert, no som Déus ni volem ser-ho, però intentaríem arribar, com a mínim, a tot allò que ara detectem i s’escapa davant dels nostres ulls.

Comptem amb les ganes, convenciment, bons professionals, i el més important, tenim esperança.

I per si serveix, i fins aquí, aquest humil intent de fer d'altaveu del què sentim i vivim els professionals del món social, fruit d'un tuit que va sortir-me, literalment, de les entranyes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Araceli Lázaro Aparicio Barcelona
1.

Gràcies per posar veu al que molts i pensem.
Cal insistir en l'educació social com a dret de ciutadania, i per tant, com a responsabilitat institucional en assegurar l'accés i la qualitat. Ja tenim la legislació i la conciencia professional de la necessitat de la prevenció.
Seguirem apropant-la a les respostes educatives. Al menys amb moltes ganes.

  • 5
  • 0

Comenta aquest article