Buit a la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència: Interrogants i nous reptes

Des de la dimissió fa poques setmanes del senyor Ricard Calvo, enguany hi ha un buit a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA). Desconec els motius però després de diverses setmanes, encara no tenim un director o directora general que hagi assumit un càrrec tan important com representa la protecció a la infància i adolescència del nostre país. També sembla estrany que aquesta dimissió s'hagi produït en el mes d'agost, sense gaire soroll mediàtic quan feia mesos que estava a l'ull de l'huracà per les seves suposades praxis de favor a entitats (em nego a citar el terme empresa en l'àmbit del tercer sector) relacionades amb el seu entorn.

Ara bé, s'obren nous interrogants per la nova Direcció General. En primer lloc, què reclamem els educadors i educadores que treballem en l'àmbit d'infància i adolescència? Òbviament no parlo en nom de tot el col·lectiu però sí que som molts i moltes que des de fa anys anem criticant la manca de transparència del sistema i de les entitats que configuren el tercer sector i que segurament ha culminat amb l'esmentada dimissió de l'anterior director.

Per això ens urgeix en primer lloc una urgent fiscalització i auditoria de tots els contractes i comptes d'aquelles entitats que reben l'encàrrec que al meu entendre reuneix el compromís més gran que pot adoptar una administració: la protecció dels més vulnerables. Es confon, segons el meu entendre, privacitat (entesa com la protecció de dades i qüestions relatives a la vida personal i individual de cada nen atès per l'administració) amb l'opacitat generada pels contractes i condicions de les entitats col·laboradores amb l'administració.

Aquesta demanda té un clar objectiu: reduir les desigualtats entre centres i territoris, evitant una doble victimització dels nens i nenes tutelats i, per extensió, en alguns casos eliminar qualsevol possible maltractament institucional.

Cal també una homogeneïtzació i equiparació dels recursos i metodologies adreçades al col·lectiu d'infància i adolescència en risc. No pot ser que hi hagi equips d'atenció en el territori amb un major nombre de treballadors que altres en una població similar, que el servei de cuina d'un centre de protecció sigui proporcionat per un càtering extern o que hi hagi centres en els quals s'eviti comprar roba als menors- malgrat l'ajut econòmic que suposa l'atenció d'aquest infant- a l'espera de donacions d'altres entitats o de la ciutadania que resideix al mateix poble/ ciutat del centre de protecció en qüestió.

Altres aspectes que hauria, segons la meva opinió, d'abordar de forma urgent el nou director o la nova directora general seria la reducció de places, iniciada això si, per l'anterior director. Aquesta reducció no passa per l'eliminació dels professionals que treballem en actiu sinó per la redistribució dels mateixos entorn de les mateixes xarxes comunitàries de les famílies ateses. D'aquesta manera s'evitaria segurament molts dels ingressos en els centres de protecció que atenem en l'actualitat, evitant així un procés traumàtic que significa la separació del nucli familiar d'origen i a l'hora un alt volum de despesa per part de l'administració.

Però tot aquest seguit de "demandes" necessiten dues coses: per una banda, rigor tècnic. I per l'altra, valentia. Valentia per canviar el paradigma actual del sistema. Valentia per treballar més intensament en l'entorn comunitari i no pas a través de les institucions totals que diria Erving Goffman. I aquesta valentia no només la reclamem al nou director o la nova directora sinó al Govern i en concret al Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Demanem, per tant, un director o directora independent, que reuneixi un perfil tècnic però sobretot que quan trepitgi un centre o parli amb qualsevol integrant dels equips d'atenció a l'infància i adolescència (EAIA) que treballin en un territori se senti com a casa. Que hagi estat a les "trinxeres", com col·loquialment els treballadors del sector solem dir.

Els professionals que treballem en l'àmbit socioeducatiu estem cansats de bones intencions, d'entrevistes amb els sectors polítics i de visites institucionals. Volem que les demandes que reclamen des de fa anys tant els treballadors com agents externs (investigadors, Síndic de Greuges, etc) esdevinguin solucions eficaces, que al cap i a la fi és l'objectiu pel qual treballem: vetllar per la protecció de la infància, encara que aquests resultats no sempre resultin tangibles o fàcils de mesurar.

Perquè potser cal recordar que una administració que es preocupa per la infància, és una administració que es preocupa del futur, del futur de tots i de totes.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article