No vull tornar a la feina!

Segurament som molts els que patim l’anomenada síndrome postvacacional i diem allò de: “Quina mandra, dilluns torno a la feina!”. Però sapigueu que això de les vacances no ha estat un dret fàcil d’assolir.

La idea de vacances com l’entenem actualment és en realitat una còpia d’unes practiques que va començar a realitzar la burgesia quan intentava emular l’aristocràcia. Imitant una aristocràcia que no treballava, la burgesia va començar a passar algunes èpoques de l’any sense realitzar cap activitat laboral. És a dir, el seu origen té a veure amb la idea que la màxima llibertat s'assoliria si es fos lliure de treballar. Les vacances actuals són l’expressió d’aquesta aspiració diluïda per a les classes treballadores.

No va ser fins l’any 1936 quan una agrupació de partits comunistes francesos que van governar a França van instaurar les primeres vacances laborals com un dret dels treballadors. El consens social de la postguerra va permetre que les classes treballadores renunciessin al control de la producció a benefici de millores en les condicions de treball i, en la dècada dels 40, el dret a les vacances es va estendre. Ara les podem trobar recollides en la majoria de les regulacions laborals occidentals.

La conquesta de drets laborals a canvi d’acceptar l’explotació econòmica com una lògica d’ordre positiu ha estat també el marc d’actuació de les diferents pràctiques de l’acció social. Han treballat amb entusiasme idolatrant la funció social del treball; han cosificat el procés de desenvolupament laboral i s’han vinculat activament en la gestió sociolaboral de les persones.

I potser això caldria revisar-ho perquè el pacte per la cohesió social al voltant del treball s’ha trencat. La precarietat, la flexibilitat, l’atur... i, en definitiva, els diferents abusos que es cometen en nom del treball ens ho indiquen. En aquestes condicions potser cal tornar a pensar en una nova negociació. Un nou pacte que ens permeti repensar en aquesta activitat que anomenem treball. Revisar quin ha de ser el nou marc de negociació i tornar a definir les nostres posicions.

Cal repensar quin és el lloc que volem donar a la feina com a treball remunerat. I quin es el lloc que volem donar al treball com a activitat humana. Potser no es tracta de pensar en no tornar a la feina, sinó a quines feines, a quin treball i a quines activitats. Pensar en allò que planteja Godet: “La feina ha mort, visca l’activitat!”.