Justícia injusta, justa injustícia

Aquestes darreres setmanes les piulades, els diaris i les notícies van plens d'esdeveniments que han posat sobre la taula el concepte de justícia des de vessants ben diferents. Per un costat la notícia de la Juana Rivas ens ha fet obrir les portes de casa a algú que, a priori, no ha volgut fer cas de la llei per tal de poder protegir la seva integritat física i moral, i la dels seus fills. Per un altre, els colpidors atemptats de Barcelona han posat el crit al cel i han avivat la set de venjança i càstig d'una turba embogida per la irracionalitat dels atacs terroristes. Uns reclamen que no s'apliqui la justícia, mentre altres li demanen mà dura. La pregunta és clara: la llei s'ha d'aplicar per igual a totes i tots i en tot moment? Pregunta que no té resposta, i depèn sempre del mirall en què ens mirem.

Tots hem vist la imatge de la deessa Iustitia aixecant amb la seva mà la balança i els ulls embenats en una cinta. Uns ulls clucs que ens fan veure que la justícia és igual per tothom. Ningú nega que una societat cohesionada és una societat en la qual existeixen, i es respecten, certes normes socials. Però, qui fa les normes i d'acord amb quins criteris s'han d'executar? Sabem que tota regla infringida ha de ser censurada, però caldria recomanar a la deessa de la Justícia que s'aixequi la bena dels ulls per tal de veure qui i com castiga el mal fet. A més, al segle XXI la justícia no la fan els déus, sinó mortals que miren de conviure en un espai parlamentari. Comença a ser el moment de deixar de parlar de justícia universal i parlar d'equitat, o el que és el mateix, aplicar la pena no només a la norma transgredida, sinó tenint en compte la posició de sortida que et duen a fer determinades accions. L'aplicació de la pena no pot ser per tots igual, ja que no totes i tots partim del mateix punt de sortida. Les realitats socials i personals de cada moment han de poder-se tenir en compte. No pot ser que la presó, en paraules de Wacqant, sigui tan sols pels miserables i per aquells que no disposen dels arguments de la defensa.

Cal, doncs, un sistema judicial que permeti ser just en l'aplicació de la norma i en les respostes a la transgressió normativa, tenint en compte les individualitats i les motivacions que els han dut a cometre aquests actes. En definitiva, un sistema penal més humà i menys retributiu. Per ser justos cal entendre les individualitats. No crec que ningú vulgui que la Juana Rivas entri a presó, encara que si és defensable el necessari respecte a la norma. Tampoc puc entendre que ningú accepti la mort com a solució als terroristes de Barcelona, però si cal un procés de reflexió intensiu, més encara veient l'edat d'alguns dels nois, per entendre perquè i com ha passat el que ha passat. Cal assegurar que no es torni a repetir aquests fets, i la presó incondicional no n'és la solució. En els dos casos no ens podem cenyir a l'aplicació estricta d'una norma penal genèrica i que atén tant poc la individualitat. És del tot injust que la Juana pugui complir condemna per defensar la seva integritat i la dels seus, però tampoc ho és que aquests nois, plens d'odi i ràbia, passin la resta de la vida en una presó sota la llei antiterrorista. Amb això no demano que no existeixi resposta censuradora i sancionadora, però tampoc que ens excedim. Demano que la norma sigui equitativa i propera a l'objectiu de la pena: la reinserció social com a única finalitat, i la intervenció educativa com a únic mitjà.

La restauració del mal no passa pel suplici en un Centre Penitenciari. Tenim les respostes efectives i no les apliquem: la participació comunitària i el diàleg han de ser els pilars bàsics de la intervenció penal. Castigar és el que ens satisfà de forma immediata com a ciutadans, però mirem bé a qui i com ho fem, ja que d'això en depèn la cohesió de la nostra comunitat.