Periodisme i diversitat


Un dels llibres que els últims anys m’ha resultat més útil per reflexionar, des d’un punt de vista pedagògic, sobre l’ensenyament del periodisme és el títol Cross-Cultural Journalism: Communicating Strategically about Diversity, publicat a Nova York i Londres el 2016 per l’editorial Routledge. Els seus autors principals són els professors María E. Len-Ríos i Earnest L. Perry, responsables de l’edició general dels continguts i que també signen varis capítols, fruit de la seva experiència com a docents o investigadors en periodisme i relacions públiques a la Missouri School of Journalism dels EUA.

Concebut com un llibre de text amb teoria i exercicis pràctics per a estudiants per fomentar el debat a l’aula i la inquietud intel·lectual, tot el contingut està molt aplicat cap a la professió. L’objectiu és entendre la diversitat humana, des de la humilitat del periodista i superant les mirades esbiaixades que cauen en l’estereotip.

El llibre planteja la diversitat amb un enfocament transversal i inclusiu (tots som diferents) però tenint en compte una gran varietat de conceptes que s’aborden de manera específica: la immigració, l’origen, la condició sexual, l’edat, la religió, la diversitat funcional o discapacitat, el gènere, les desigualtats causades per la salut o la classe social, entre d’altres. El denominador comú és la recerca d’un periodisme excel·lent en les cobertures informatives.

I com s’aconsegueix aquest periodisme excel·lent? L’equació que suggereixen Len-Ríos i Perry és molt sensata. El periodista aconsegueix l’excel·lència quan té present el context de la notícia, la seva complexitat, la varietat de veus i l’autenticitat i proporcionalitat de la informació i dels temes publicats. Hi estic 100% d’acord. És un principi bàsic que conté qüestions elementals que, resumides així, són sabudes per tots els bons periodistes, però que és bo de recordar a les universitats i en l’anàlisi de cada notícia rellevant.

Per això va ser tan valuós periodísticament que ―a més de totes les dades sobre l’atemptat de Barcelona que ens van aportar amb diligència els Mossos d’Esquadra i altres fonts d’informació― sentíssim també per televisió l’emotiu parlament a Ripoll de Hafida, la germana d’un dels terroristes abatuts a Cambrils. Sobretot, quan amb la veu trencada i enmig de sanglots va dir: “No al terrorisme, no a la violència i sí a la pau (...) el dolor és comú (...), hem de treballar tots i totes junts perquè no torni a passar mai més.” I també quan va afegir: “Tenim un veritable problema que no hem d’amagar. Demanem a les institucions ―al govern central, al govern de la Generalitat, als municipis, a les comunitats, a la comunitat musulmana i a les entitats religioses, culturals i socials d’arreu de Catalunya― que parlem clarament i seriosament de com afrontar el futur. ¿Com podem incloure aquests joves per tal que formin part plenament de la societat catalana i que sentin que Catalunya és la seva terra?”.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article