De debò som allò que volem ser?

S'ha acabat l'estiu, després del daurat parèntesi de les vacances, un cop més, com cada any, resignats, tornem a la feina i a la rutina. En molts aspectes, la nostra vida resulta circular, un dia rere l'altre repetim les nostres accions, tenim les mateixes converses amb les persones de sempre, i seguim anhelant exactament el mateix que ja anhelàvem anys enrere.

Davant la sensació que a molts de nosaltres ens envaeix després de l'estiu, en veure que tot segueix igual i que seguim sense arribar al desenvolupament personal que desitjaríem, convé tenir present la sublim afirmació d'un dels meus pensadors més estimats, Miguel de Unamuno: “T’ha d'importar poc el que ets; el cardinal per a tu és el que vols ser. L'ésser que ets no és més que un ésser caduc i perible, que menja de la terra i al que la terra se'l menjarà un dia: el que vols ser és la teva idea de Déu ...”

Encara hi ha qui creu que l'actual societat occidental, amb la seva "intocable" llibertat de mercat, és el lloc idoni per arribar a ser allò que volem ser. Ho reconec sense embuts, m'agradaria de veritat compartir aquesta opinió. Però em temo que la meva visió de la modernitat i la nostra societat és força més pessimista, i que des del meu escepticisme descregut, l´optimisme d’aquesta gent em sembla més aviat ingenu candor.

Doncs per descomptat, si hi ha alguna cosa que en general no vol concedir-nos el sistema amb les seves imposicions econòmiques, les seves conveniències socials i familiars, i sobretot amb la seva incontenible pressió mediàtica, és llibertat per triar el nostre camí. Potser mai com fins ara, i en aquesta qüestió la revolució tecnològica ha exercit una influència terriblement perniciosa, l'ésser humà ha quedat tan clarament reduït al simple binomi d'individu productor i consumidor. La resta dels aspectes de la vida semblen haver perdut tota importància. En aquesta conjuntura, caminem cap a la dissolució de la frontera entre treball i vida personal, cap a un món en què tot serà instrumental, i en el qual només l'útil des d'un aspecte productiu estarà permès. Una realitat, en definitiva, horriblement deshumanitzada, en la qual tot el que no és pràctic resulta ridiculitzat i menyspreat. Aquest món, aparentment confortable, darrere del seu enganyós resplendor tecnològic no amaga més que foscor, rutina i un absolut buit existencial. Fa gairebé dos segles Alexis de Tocqueville va escriure unes línies absolutament profètiques:

"(...) veig davant meu (en un futur) una multitud innombrable d'homes semblants o iguals entre si mateixos que es mouen sense repòs per procurar-se els petits i vulgars plaers que omplen les seves ànimes. (...) A sobre d'ells, un poder immens i tutelar vetlla pels seus plaers, per tal que els seus ciutadans no pensin més que en gaudir; cobreix la societat amb un teixit de petites normes complicades, uniformes i minucioses, a través de les quals les ànimes més vigoroses i originals no podran elevar-se sobre la plebs. No tiranitza pròpiament: encadena, oprimeix, enerva, redueix a cada poble a un ramat d'animals tímids i industriosos on el pastor és l'Estat. "

Mentre la filosofia desapareix dels nostres instituts i universitats, el banal món virtual d'internet ho envaeix tot, mentre els nostres fills són incapaços de llegir un llibre, el món de les emoticones i els missatges en cent quaranta caràcters es converteixen a poc a poc en la nostra nova i pobríssima forma de comunicar-nos. Al mateix temps que a la nostra societat es dispara el consum d'ansiolítics i depressius, el fals món de Facebook i Instagram ens trasllada a una absurda Arcàdia de rostres aparentment somrients i d'enganyosa felicitat. De debò les futures generacions podran escollir lliurement ser poetes o filòsofs? Vivim una època en què tot és economia, productivitat i eficàcia, en la qual tenim cada vegada una vida materialment més còmoda però al mateix temps més anodina i vulgar, ja que la productivitat exigeix quantitat i uniformitat, i per tant cada vegada hi ha menys lloc per al diferent, per al rebel, per a aquells que estimen el passat, l'humanisme, les paraules escrites en l'aigua o dictades sobre el vent, per a aquells que opten per l'espiritualitat i el món transcendent.

Però, què podem fer? Potser el vendaval és massa fort, mantenir-se ferm contra el corrent requereix un heroisme que la majoria de nosaltres no tenim. Només cal fer un cop d'ull a la història per adonar-se que lluitar contra els temps i la seva lògica és pràcticament una missió impossible. Probablement, i com va vaticinar Tocqueville, estem condemnats a ser reduïts a la lamentable categoria de bestiar, i a no poder aspirar més que a rebre, gràcies al nostre penós treball, un pinso una mica millor cada vegada. No obstant això, sempre ens quedarà el gran Unamuno i la seva filosofia, en la qual ens podrem abrigar pensant, com ell, que més enllà del que siguem, l'important, l'autènticament important és allò que ens agradaria ser, perquè potser aquest secret anhel sigui l'últim rastre d'autèntica humanitat que encara posseïm.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

David Les Cabanyes
1.

Gràcies per aquest article tant sincer i lúcid Antonio, has posat paraules exactes als pensaments que em recorren de cap a peus cada matí, migdia i vespre ... des que tinc ús de raó, tot i no usar-la de vegades, raonadament.

  • 0
  • 0

Comenta aquest article