La collita

La meva dona és enòloga i treballa en el món del vi i, ara que és època de verema, escolto les converses al voltant de la collita. Sembla que la verema d’aquest any, amb els efectes dispersos de la climatologia (la sequera, les gelades i les pedregades), els porcs senglars i el míldiu, serà complicada a Catalunya. En conjunt, es reduirà la mitjana productiva a tot el territori, a excepció de la Conca de Barberà, i s’esperen elaboracions complexes en celler. Però de moment no he sentit a ningú del sector del vi que digui que serà un mal any o una collita dolenta.

Penso que no volen dir-ho principalment per dos motius. Per una banda, l’econòmic, asseverar a hores d’ara un mal any pot fer reduir les vendes. I, per un altra, seria negar-se la capacitat pròpia d’elaborar un bon vi. Evidentment que la climatologia i el terroir influeixen, però també hi ha la feina d’un munt de persones al darrera que li atorguen el caràcter i la vida a l’ampolla i, finalment, la percepció i gustos personals de cadascú a la copa. En aquest sentit, els qui hi entenen m’han dit que no hi ha bons o mals vins, sinó vins que agraden o no agraden.

Les persones que treballen a la intempèrie estan acostumades a la incertesa de la climatologia i a adaptar-se a les circumstàncies, saben del cert que no tot són faves comptades i que la paciència és la mare de la ciència. Així que amb la collita, sigui com sigui, treballaran per fer un vi que agradi.

Aquestes converses al voltant de la collita i el vi em van fer pensar en una trobada de fa uns mesos amb el professor Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de psicologia de la personalitat a la Universitat de Barcelona. Si no recordo malament (disculpi’m, professor), m’explicava que l’entorn no condiciona del tot la personalitat d’una persona, que no se saben els motius pels quals les persones que viuen la seva infància en un entorn complicat (família desestructurada, pobresa, drogodependències, ...) evolucionen de manera diferent, podent arribar uns a la delinqüència i altres a gaudir una vida integrada a la societat. Podem veure tendències i riscos, però no tenim certeses sobre l’evolució de les persones.

En aquest punt podríem obrir un debat filosòfic sobre el destí o el lliure albir (convido al filòsof, i també articulista del Social.cat Antonio Fornés, a escriure’ns sobre aquest assumpte), però des d’un pensament feble sobre aquest assumpte, crec que vivim en una societat que ens vol fer creure en la capacitat d'un mateix per esdevenir allò que vulguem.

Així volem creure que tot està a les nostres mans per tenir èxit, per triomfar, per integrar a qualsevol persona en la societat, per saber-ho tot, per prevenir i curar malalties, per a que no hi hagi atacs terroristes, per preveure terratrèmols o la caiguda d’un meteorit. I potser, només podem preveure tendències i riscos i el que hem de desenvolupar és la capacitat de compassió per a reaccionar d’una manera que ens agradi, treballant sigui quina sigui la collita.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article