Com tractem els nostres grans? Repensem la vellesa

El proper dia 1 d’octubre commemorarem el Dia Internacional de la Gent Gran, data proposada per l’Assemblea General de Nacions Unides, a la Resolució 45/106, de 14 de desembre de 1990, per refermar la importància d’una vellesa digna i segura. Però, quin paper juguen aquestes persones a la nostra societat els 364 dies restants de l’any? Quin és el lloc que els hi oferim?

Un any més tard, la mateixa organització va difondre els Principis a Favor de les Persones d'Edat Avançada (Resolució 46/91). Independència, participació, cura, autodeterminació i dignitat eren els 5 pilars en els que haurien de basar-se les accions polítiques i socials que tinguessin com a diana aquesta etapa del cicle vital. Hem avançant en aquest sentit? Realment vetllem per preservar aquests principis en l’atenció a la gent gran? Els més optimistes respondrien que potser caminem en aquesta direcció, però sens dubte, el full de ruta ens fa notar que el camí és llarg i no amb pocs entrebancs. Els bons propòsits en l’atenció a la gent gran continuen sent tot un repte per a una societat que estigmatitza la vellesa i l’associa al deteriorament, la rigidesa i l’aïllament social.

Tractem als nostres grans com un grup d’edat homogeni, quan sabem que la trajectòria vital compta amb una colla d’anys que justifiquen sense gaires més arguments la diversitat en aquesta franja d’edat. I a més a més, posem en un mateix interval persones de 70, 8 o 90 anys que provenen de generacions ben diferents. Perquè som tan poc fins en aquest sentit? Probablement, aquesta i altres preguntes poden trobar resposta en la gerontofòbia, més o menys encoberta, que existeix en la nostra societat.

Tot i que potser no ens agradi sentir-ho i molt menys reconèixer-ho, vivim en una societat on es fuig del procés normal, natural i imparable de l’envelliment, i en el camí evitem qualsevol contacte amb aquelles persones que ens recorden que el nostre destí està marcat en aquest sentit. L’envelliment serà inevitable si volem esquivar a la mort durant uns quants anys. Per viure aquesta etapa amb plenitud i atendre amb garanties a aquells que hi transiten en el present, cal repensar la vellesa.

Hem de donar un lloc als nostres vells i als no tan grans que ja no són joves, tal i com hem aprés a donar-lo als nostres infants, joves i adults. Hem de poder dir i escriure la paraula vellesa sense estigmes, sense que ressoni en el nostre inconscient una certa incomoditat per està sent inadequats. Hem de normalitzar aquesta etapa del cicle vital, amb les seves característiques i particularitats, desvinculant-les de la negativitat i apropant-les a la realitat que sovint desconeixem. Quan les nostres passes vagin en aquest sentit, haurem donat el lloc a la gent gran que es mereix i podrem treballar per una vellesa digna els 365 dies de l'any.