Els reptes de l’educació

A la societat del coneixement pròpia del món globalitzat i del capitalisme extrem del segle XXI, s’ha produït una divisió radical entre l’economia i les institucions i processos polítics i socials, generant així una fragmentació dels vincles socials. En aquest context, la realitat ha quedat subordinada a l’ordre econòmic (Baudrillard), en tant que la sobirania del poder empresarial ha desplaçat, en molts casos, el poder polític dels Estats, per tal d’evadir qualsevol forma de regulació sociopolítica. Les principals conseqüències de tot això han estat la descomposició d’allò social, l’ascens de forces situades per sobre de la societat i la crida al individualisme com a principi d’una “moral” (Touraine). La dissolució dels marcs de referència clàssics han conduit a un creixent individualisme en el qual el subjecte queda vulnerable i desprotegit davant la precarietat, la inseguretat i la impossibilitat de trobar o construir certeses duradores.

Les tecnologies de la informació i la comunicació han generat tot un seguit de canvis que han facilitat la instauració d’un model productiu informacional o societat-xarxa que, per una banda, han donat lloc a la transformació del capital productiu en capital especulatiu, doncs ja no produeixen béns en el sentit sòlid del terme, sinó que el que es generen és informació i coneixement, i en tant que nou capital, la seva acumulació i control es constitueixen com una nova font de poder. Per altra banda, la cultura ha quedat mercantilitzada, en tant que es presenta com un producte de consum acrític (oci, art, espectacle). En base a aquesta lògica dominant, si el coneixement i la cultura són un nou valor de canvi, una mercaderia, de quina manera afecta això al sistema educatiu? En quin lloc quedà l’educació? Com afectarà a l’educació social la desaparició d’allò social?

L’entrada de les empreses a la universitat o la pressió dels grans grups supranacionals sobre les polítiques educatives locals, estan orientades a produir els nous perfils professionals que el mercat demanda. El model productiu imperant, basat en el coneixement, requereix perfils caracteritzats per una elevada qualificació tecnològica, una alta capacitat d’adaptació i una gran autonomia de treball. La demanda implícita és la producció de subjectes que no es facin preguntes, que es comportin com a mers espectadors i consumidors i, amb això, com a subjectes despolititzats. Els Estats, cada cop més submisos al neoliberalisme, acaben per prioritzar la formació tècnica per damunt de la transmissió de saber, és a dir, de l’educació teòrica. I una mostra d’això són els recents intents d’eliminar dels plans d’estudis la filosofia i altres disciplines humanístiques.

En aquest context, un dels grans reptes de l’educador serà el de com sostraure’s d'aquesta pressió. Si la proposta actual és obviar els sabers i formar en competències, que és el que reclama el mercat global, en quin lloc queda llavors l’educand? Tal com planteja Bauman, un dels reptes de l’educació prové de la naturalesa erràtica i imprevisible dels canvis que ha comportat la globalització neoliberal. L’autor es pregunta, i nosaltres amb ell, com superar la dificultat de transmetre la necessitat i els beneficis dels coneixements en un món líquid on, el que més importa, és la rapidesa i la immediatesa dels fets i dels seus resultats. Com establir una nova dialèctica entre subjecte i cultura davant aquelles subjectivitats que es mouen en paràmetres de connexió i desconnexió, enlloc de relacions duradores que esdevenen víctimes del que l’autor anomena “síndrome de la impaciència”, és a dir, subjectes de la percepció en moviment continu i efímer pel que Augé va denominar els no-llocs, espais concebuts per a ser transitats però de manera efímera, no per a estar, ni per establir-hi cap mena de relació estable.

Quina posició pot prendre l’educador per enfrontar els reptes de futur, tant els aquí esbossats com tants d’altres que, sense dubte, sorgiran de la incertesa contemporània? És una pregunta que no podem deixar de fer-nos. Cal realitzar un treball des de les pedagogies critiques que ens permeti construir noves eines metodològiques, teòriques i practiques que possibilitin una transformació social, abans que allò social, tal com ho hem conegut, desaparegui completament. I és que, tal com proposa Marina Garcés, el gran desafiament avui és donar-nos l’espai i el temps per posar-nos a pensar. Ens hi posem?