Empatia

L’empatia millora la qualitat informativa? És la pregunta que vaig formular el 19 d’octubre a València dins les primeres Jornades Científiques de Qualitat i Reptes Informatius, organitzades per l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comunicació. Modestament animo els periodistes, acadèmics o professionals interessats en el món comunicatiu a rumiar-hi una estona.

El treball presentat analitza si una actitud empàtica, per part del mitjà o de l’informador cap a persones o col·lectius que passen per situacions d’incomprensió o d’aïllament, és indispensable en una bona praxi periodística, en les notícies sobre diversitat humana. O bé, si de vegades és preferible una postura emocionalment més allunyada, per tal d’informar amb un to més distant i ser així més creïble.

Un cas paradigmàtic en què la premsa es va acostar amb sensibilitat i comprensió als arguments d’una causa justa va passar al març del 1988 a la Gallaudet University de Washington. Els estudiants es van mobilitzar amb èxit fins que van aconseguir que Irving King Jordan es convertís en el primer rector sord de la institució. Van ser unes manifestacions històriques a favor dels drets civils en una universitat icònica per a la comunitat sorda mundial.

L’anàlisi de la cobertura periodística constata que la premsa nord-americana està molt més avançada que l’espanyola en el tractament de les minories. Mentre que als EUA mitjans com el Washington Post l’any 1988 ja tenien clar que les persones sordes s’autoanomenen Deaf i no Deaf-mutes, a Espanya encara llegim avui (al segle XXI) algun text amb la paraula sordmut, del tot anacrònica i inapropiada. No oblidem, d’altra banda, que a Espanya fins als anys 90 eren habituals a la televisió els acudits que ridiculitzaven tartamuts, coixos i homosexuals.

Després de reflexionar sobre qüestions així a la Universitat de València, el 19 d’octubre vaig anar cap al quiosc a observar el grau d’empatia de la premsa valenciana d’aquell dia. Em vaig topar amb un article de Juan Lladró al diari Las Provincias en què, malgrat les evidències científiques, nega que el català i valencià siguin la mateixa llengua. L’articulista es fa un embolic molt gros: “creo que quien no habla valenciano no sabe distinguir entre el valenciano y el catalán, al igual que yo tampoco sabría distinguir entre el inglés del Reino Unido y el inglés de Estados Unidos y de esto se aprovechan para catalanizar el valenciano”. Segons ell, per tant, a Nova York i a Londres es parlen idiomes diferents?

Superada la lectura d’un text surrealista, vaig intentar tenir empatia amb els moltíssims veïns valencians que han penjat la bandera espanyola als seus balcons contra el procés català. Vaig fer l’esforç, però confesso que no els arribo a entendre. Sobretot en llegir que l’any 1937 i en nom d’una bandera rojigualda els franquistes van bombardejar 400 vegades la València republicana. Encara avui es poden veure els danys que va causar l’impacte de la metralla a la façana de l’Ajuntament.

M’adono que tots tenim prejudicis ideològics i emocions que ens condicionen. Crec que si volem ser periodistes seriosos i compromesos amb l’ofici, l’empatia ens servirà per capbussar-nos en el context i en la complexitat de la notícia des del punt de vista de l’altre. Alhora, però, ens anirà bé tenir certes prevencions amb les fonts informatives amb qui ens sentim més identificats. Ens ajudarà a ser equànimes i rigorosos per evitar que la realitat se’ns presenti de forma distorsionada o minimitzada.

Si tenim empatia honesta i ens posem al lloc de qualsevol persona que passi per un tràngol complicat ens adonarem que les comparacions són odioses. No és el mateix, per exemple, el dret saludable i democràtic de xiular a cara descoberta en una manifestació pública contra algú per expressar una opinió, que la intimidació ultra que va rebre Mónica Oltra, per part d’uns emmascarats que de forma covarda es van presentar de nit a casa seva mentre els seus fills sopaven.