Sort que tenim la presó

Galícia crema, i amb ella part del nostre ecosistema. El veí del tercer agredeix la seva parella, i amb ella a totes les dones i homes del voltant. El professor acaricia el nen que té entre les faldes, i prostitueix quelcom tant maco com l’educació. El noi que prometia, estira una cartera, i amb ella s’endú part de la seva vida. I enmig de tots aquests fets, el poble mira el diari fent el cafè o esperant l’autobús, mentre xiuxiueja i murmura que cal augmentar les penes de presó. Que no hi ha dret del país en el que vivim, que estem molt insegurs i que cal arreglar-ho. I és en aquell moment que el polític apareix a la televisió mentre promet, cridant als quatre vents, que cap delicte quedarà impune i que tota aquesta gent passarà mitja vida a presó. El poble tanca el diari i marxa cap a casa tranquil de viure en una societat més segura.

I jo, me’ls miro i penso: de veritat ens pensem que augmentant les penes de presó solucionarem els problemes? Algú creu que una institució reactiva com és el sistema penal ajudarà a prevenir el delicte? La reacció i el càstig no és prevenció, i per tant no solucionen els problemes de la comunitat. Surto a donar un tomb absort en els meus pensaments i veig com les veïnes i veïns no es saluden perquè no es coneixen; miren al nou, que ve de lluny, i pensen que estaria millor a casa seva, allà d’on vingui; aquells dos xiquets que juguen a la plaça llencen una llauna a terra, i les dones i homes de la terrassa pensen que l’escola no fa la feina, però ningú s’aixeca a dir res. Tornen a obrir el diari i veuen que milers de persones moren al mar de Grècia, respiren tranquils perquè estan molt lluny d’aquestes morts. Giren pàgina i el tercer sector demana voluntariat, però ells no poden, tenen molta feina, mentre demanen un altre tallat i prenen el sol a la terrassa del bar.

Prevenir el delicte és una tasca complexa i feixuga, d’això no n’hi ha cap dubte. I com que costa, hem decidit que siguin les presons les que ens netegin el nostre voltant de indesitjables i enemics del que és social. Hem decidit tenir lleis que enviïn cada cop més gent lluny dels nostres ulls per a viure tranquil·les i tranquils. Però no passa res, perquè res passa si no ens impliquem com a comunitat i donem un pas més enllà. Prevenir suposa acció, suposa crear comunitat, una comunitat cohesionada que no només delegui en el policia per esbrinar on és el dolent, sinó una comunitat que acull, acompanya i posa fre a situacions de marginació. Una comunitat que no tolera el llenguatge masclista, que no tolera l’estafa per petita que sigui, que no minimitza el risc en el consum de drogues, una societat que construeix ponts més que fronteres, en definitiva, una comunitat que es creu i es sent comunitat, que mira per a que tothom s’hi senti còmode enlloc de tancar-lo fora dels seus ulls.

La presó no serveix si no fem res al respecte. Un Centre Penitenciari ha de ser una institució de la comunitat, que acompanyi en el procés de desistiment de qui s’ha saltat la norma. Augmentar les penes no ajuda a prevenir el delicte. En ocasions és un element dissuasiu, de ben segur. Però en la majoria de casos, la motivació, l’oportunitat o la necessitat duen a l’acció il·lícita per molta condemna que aquesta dugui. Pensem el proper cop que demanem duresa penal, i demanem més prevenció. De res serveix tancar si cada cop en fem més. L’acció comunitària és i ha de ser la solució, mai la presó. Però per això cal un element important i central: nosaltres, la nostra acció en la prevenció, en la construcció de la comunitat. Si realment volem una societat més justa, deixem de demanar augment de les penes i demanem respostes comunitàries i educatives. És a l’escola, al barri i a casa nostra on construirem una societat justa.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article