Més enllà del CRAE

Sovint, tant des de les polítiques socioeducatives com des de la mateixa literatura científica es reafirma el valor del context comunitari per tal de reduir els processos d'exclusió social en l'àmbit de la infància i adolescència.

En el context dels Centres Residencials d'acció Educativa (CRAE), on cohabiten un gran volum d'infants amb característiques i necessitats diverses, aquesta necessitat d'integració augmenta. Des de la perspectiva d'un infant, la retirada del seu nucli familiar d'origen suposa la immediata (re)construcció de la seva identitat. Identitat que atès la seva franja d'edat, intrínsecament s'està formant des de vessants biològiques, psicosocials, educatives o físiques, entre altres.

Aquesta retirada pot suposar, a més, uns conflictes interns en els mateixos infants: acceptar que potser "a casa alguna cosa no anava bé" sense menysprear la figura que representen els seus progenitors a través del vincle filioparental establert abans de l'ingrés en el CRAE. Ací radica l'importància – en aquesta construcció de l'identitat- de cercar recursos més enllà de les accions socioeducatives estipulades en la vida quotidiana dels centres, per tal de garantir que els infants puguin viure experiències enriquidores pel seu benestar emocional i psicològic durant el temps que duri la mesura de protecció que suposa l'ingrés en el CRAE.

Aquesta integració a la comunitat, inexorablement passa per l'escola. La visibilitat de la tasca realitzada en els CRAE a la comunitat educativa (formal) pot ser la primera pedra angular de la integració a una nova ciutat, a una nova escola, a uns nous companys i a uns nous referents que pregonem en aquestes línies. La realització de projectes i treballs grupals dins i fora de l'aula són un bon exemple d'integració progressiva dels infants tutelats.

Un exemple el trobem en el Kilian, un noi de 12 anys que arriba al nostre CRAE al juliol. Després d'un temps d'adaptació al centre, al setembre verbalitza tenir "pànic" de començar el nou curs escolar, que alhora, per la seva edat, s'afegeix una etapa de transició summament important en la vida de qualsevol preadolescent: l'entrada a l'institut. Passat un temps, el Kilian, comença a fer treballs en grup i a relacionar-se cada cop més amb el seu grup de classe, fins que va per primera vegada a casa d'un dels seus amics. No obstant, tarda uns dies en reconèixer que viu en un centre de menors i en cap moment vol que els nens vegin el seu centre, de manera que procura quedar sempre a casa dels seus amics.

D'altra banda una altra pedra angular per aquesta esmentada integració són les activitats extraescolars. Tenim a l'Eli que fa teatre cada divendres, on pot expressar-se realment com és, sense la façana obtusa que presenta en el dia a dia. O la Luna, que fa de portera en el seu equip de futbol sala, on juga la lliga escolar cada dissabte. Són exemples del que suposa dotar-li als menors d'eines d'integració social que de ben segur que seran experiències que s'enduran en les seves motxilles vitals un cop siguin majors d'edat. Aquestes activitats atorguen en la seva vida quotidiana un grau de responsabilitat (horaris, preparació de material), xarxa (relació entre iguals) i moltes competències psicosocials com ara el treball en equip, l'esforç, l'autoorganització, etc.

Afortunadament, el fet d'apostar pel treball multidisciplinari, ens permet sovint -sobretot en les ciutats petites com la que es localitza el meu CRAE- repetir aquestes experiències d'èxit al llarg dels anys. També la nostra integració com a entitats demana tenir molta més presència en les escoles, instituts, entitats socials i comunitàries i grups de pares. Reconec que m'encanta parlar amb els infants amb els quals treballo de com ha anat el partit, l'obra de teatre o l'excursió realitzada amb el CAU o Esplai.

Suposo que la traducció que faig en aquestes converses informals, és que per primera vegada i a través d'aquestes experiències positives els infants se senten realment protagonistes del seu projecte vital. Sempre han estat protagonistes secundaris, a causa de les negligències parentals que han sofert. Ara, en canvi, poden ser el Grinch en l'obra de teatre que fa l'Eli al Nadal, o la portera que ha fet tres aturades al millor de l'equip contrari en el derbi de la ciutat. Ara, són els protagonistes principals del seu relat. Perquè com em recorda en Kilian quan per fi s'ha atrevit a dir als seus companys de l'institut que viu en un CRAE: "Mis amigos están sorprendidos porque dicen que soy normal para vivir en un centro."

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article