Justícia restaurativa i mediació: un repte per als professionals de l’acció social

Només cal fer un cerca ràpida al buscador Google o als hashtags de Twitter, actuals oracles del nostre temps, per adonar-nos que durant les últimes setmanes la paraula “mediació” ha estat de les més pronunciades, llegides i invocades a Catalunya, a Espanya i fins i tot a la premsa europea i internacional. Malgrat el context d’aquesta demanda sigui principalment polític ens ha de fer reflexionar sobre la naturalesa mateixa de la mediació com a instrument per arribar a una solució.

El passat dia 16 d’octubre la Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés – URL va organitzar un parell de conferències, que van acabar convertint-se en una interessant sessió de treball amb els assistents. De la mà de la Dra. Esther Giménez-Salinas es va abordar de manera àmplia el marc teòric de la justícia restaurativa, i amb el Dr. Frieder Dünkel es va tractar la seva aplicació en matèria penal a Europa.

Si haguéssim de triar 4 destacats que resumeixin el que es va dir i debatre aquella tarda, a risc de deixar fora altres, serien aquests:

1. La importància de les idees. Ens hem de remuntar a principis dels anys 90 per situar l’arribada d’idees com la “mediació” i la “justícia restaurativa” a Catalunya. Idees que aleshores ens eren desconegudes i que, com diem avui, eren veritablement innovadores. Aquestes idees eren part d’un context on també hi havia algunes posicions extremes com l’abolicionisme i d’altres més pragmàtiques com les propostes reformistes, donada la plena consciència que la presó no era la resposta més eficaç al delicte. Posteriorment, van sorgir també els moviments en favor dels drets de les víctimes, des de la criminologia i el dret, que assenyalaven com en el tractament del fet delictiu s’havia d’incloure la veu de la víctima que havia estat oblidada rere el monopoli de l’Estat en els processos judicials. Cal no oblidar que fruit d’aquelles reflexions es van crear aquí els primers equips de mediació en justícia juvenil.

2. La justícia restaurativa és també resocialització. Des que existeix la presó que s’han aplicat diversos i successius models de tractament penitenciari pensats per a rehabilitar les persones que han comès un delicte. Sense negar el valor d’aquests models, que sovint han estat els responsables d’humanitzar la vida a la presó de les persones privades de llibertat, es parla ja de la crisi de resocialització, almenys entesa en les condicions actuals. La justícia restaurativa és també una forma de justícia social, més inclusiva que la justícia penal tradicional ja que ofereix processos on tots els implicats en el delicte; víctima, ofensor i comunitat; poden participar activament i amb l’ajuda d’un facilitador en la resolució del que els ha afectat amb el delicte. La justícia restaurativa es proposa resoldre conflictes i reparar el dany causat, però també que l’ofensor es responsabilitzi d’aquest dany i de les conseqüències reals que té. En últim terme, aquest procés ajuda a la reincorporació de la persona que ha comès el delicte i treballa per evitar el possible estigma sobre la persona víctima del delicte.

3. La mediació com a diàleg acompanyat. Efectivament, les causes per les quals s’arriba a demanar una mediació tenen a veure en primer lloc amb un fracàs previ. En l’àmbit penal pren la forma del delicte, però en d’altres àmbits com el veïnal, el familiar o el polític, aquest fracàs es plasma en el deteriorament de les relacions i en la incapacitat per superar el conflicte, fent-se encara més gran. La mediació pot ser vista aleshores com una segona oportunitat per plantejar de forma sincera, sempre acompanyats per un professional, les necessitats de cada part i explorar les possibilitats d’arribar a una resolució conjunta. Tres són les condicions que ha de reunir la mediació en el camp penal segons la Recomanació del Consell d’Europa Rec(1999), malgrat creiem que es poden aplicar a qualsevol mediació: confidencialitat, voluntarietat, imparcialitat.

4. Diversitat de pràctiques i aplicació de mesures restauratives a Europa. Les principals tipologies de pràctiques establertes són la mediació entre víctima i ofensor i el cercles restauratius (conferencing), que s’apliquen actualment a 36 països europeus en el camp de la justícia juvenil. Només Alemanya, Àustria, Finlàndia, Dinamarca, Bèlgica Holanda i Noruega tenen una regulació nacional pel que fa a la mediació penal d’adults. Aquesta pràctica ha esdevingut la més emprada i destaquen la pluralitat d’institucions que gestionen aquests programes, així com els diversos perfils professionals que poden fer de mediadors. Aquests poden ser tant treballadors socials i educadors socials, com professionals amb formació específica o, fins i tot, voluntaris.

El conferencing, amb un nivell d’aplicació més baix, es troba limitat a projectes concrets i especialment a la justícia juvenil i de menors. De tradició anglosaxona, compta amb regulació a nivell nacional només a Anglaterra, Irlanda, Irlanda del Nord i Bèlgica. Per poder dur a terme conferencings cal reunir un grup més ampli de persones, familiars, amics i representants de la comunitat local. Això pot dificultar una pràctica més complexa a nivell logístic, malgrat que els nivells de satisfacció dels participants són molt alts i els índex de reincidència es mostren prometedors, especialment a les experiències d’Irlanda del Nord.