L’arribada dels MENA: Estem atenent les necessitats del col·lectiu des d’una mirada global i empàtica?

L’augment en l’arribada dels menors estrangers no acompanyats al territori català ha esdevingut un fet aquests últims mesos. És cert que és una realitat que s’ha anat adaptant al nostre vocabulari quotidià, però també és cert que ara, la DGAIA, amb l’actual incorporació de la directora Georgina Oliva, fa un esment especial, en termes d’afrontació i dedicació en relació a aquest augment progressiu. Així ho va verbalitzar en la 6a jornada sobre intervenció amb famílies i infància en situació de vulnerabilitat.

És en aquest moment on, des de les entitats, institucions i professionals que treballen de manera directa o indirecta per l’acollida d’aquests menors ens hem de preguntar quines són les mesures més adients per acompanyar-los en aquest procés tant delicat en el qual es veuen immersos, tant per la seva vulnerabilitat com a menors d'edat, com pel que comporta un viatge d’aquestes característiques i una separació del nucli familiar, de la cultura i idiosincràsia.

Per això és imprescindible recórrer a la investigació que s’ha fet sobre les necessitats i les expectatives d’aquests menors, en la seva arribada al territori de destí. Entre les conclusions més rellevants en destaco algunes amb les quals caldria iniciar l’enfocament socioeducatiu.

És important establir una radiografia de la situació actual i del perfil dels infants que tenim al territori. En el cas de Catalunya, estem parlant de menors d'edat majoritàriament de sexe masculí, procedents del Marroc, els quals viatgen amb l’objectiu principal de millorar la situació econòmica, en alguns casos amb falses expectatives del què es trobaran en arribar, fruit de la desinformació i/o les informacions errònies i distorsionades que han obtingut al país d’origen.

En relació a les necessitats detectades se’n distingeixen dues de primordials: Les de subsistència (alimentació, roba, habitatge) i les socioeducatives (problemàtiques emocionals, consum de tòxics, ús de la delinqüència, dificultats en les relacions socials, en la integració a la comunitat, en l'accés a la formació i en el món laboral).

A l’hora de valorar els recursos que es destinen actualment als MENA podem parlar de tres tipologies generals: Centres residencials específics pel col·lectiu; centres residencials on també intervenen amb altres infants, amb altres perfils, i que els integren en la seva dinàmica; i els centres residencials que treballen amb els dos perfils anteriors en un projecte integrat.

A tot això queden en minoria i/o invisibles altres recursos com podrien ser les famílies d’acollida, les adopcions i els recursos d’acompanyament a la vida adulta. Tenint en compte que les investigacions parlen de la idoneïtat del recurs en la similitud amb el context familiar, en relació a centres de dimensions més reduïdes, amb un tracte més individualitzat, acompanyats d’usuaris de perfils diferents i fugint de la “guetització” del col·lectiu, ens trobem davant d’una manca de recursos d’atenció específica.

Per tant, ens trobem amb certes dificultats en la diversificació de recursos i en l’aproximació a respostes més encarades a l’atenció individualitzada. Per a cobrir les necessitats dels menors hi hauria d’haver disponibilitat d’accés a diferents tipus de recursos: centres de menors, famílies d’acollida, adopcions i centres d’acompanyament a l'etapa adulta.

Els recursos existents cobreixen les necessitats de subsistència bàsiques, però no passa el mateix amb les socioeducatives, on s’observa una manca de recursos i d’acompanyament que propicien la dificultat en la integració d’aquests menors a la comunitat i en la millora de les condicions de vida.

Un dels punts febles del sistema català d’acollida és tot allò que té a veure amb l’accés a la formació i la relació amb el món laboral, element que queda atrapat en la regulació de la documentació legal, deixant-los en un límit legal que els permet formar-se però no exercir els coneixements en un marc estable de legalitat laboral.

Partint de la necessària integració a la comunitat es valora de manera molt positiva la possibilitat d’accés a entitats educatives, formatives i associacions culturals i esportives, com altres associacions socioculturals. La gestió de les emocions és una dificultat que es repeteix en els menors de manera transversal en els territoris d’arribada, per tant també és una necessitat emergent per donar resposta a aquesta vulnerabilitat.

En relació a la formació dels equip educatius, Belattar descriu la necessitat de l’estabilitat en els professionals, com la formació d’aquests en relació a les realitats dels menors, i la seva empatia en la cultura i vivència dels MENA.

Un altre necessitat a tenir en compte és l’acompanyament en processos de gestió del consum de tòxics, trobant-se sense cap recurs específic que tingui en compte l’especificitat del col·lectiu.

Finalment cal treballar a partir d'un criteri comú a l’hora d’atendre i oferir recursos als MENA en les diferents comunitats autònomes, ja que la recerca mostra que alguns menors migren d’un territori a un altre per rebre suposades atencions diferenciades. En aquest sentit cal establir una direcció única i eliminar processos desiguals segons el territori d’arribada, com intensificar les coordinacions i el treball conjunt entre institucions i comunitats.

Aquesta és una realitat emergent que cal acompanyar i donar resposta a mida que van succeint els fets, per això és important poder fer ús de la recerca realitzada i facilitar l’apropament al col·lectiu i la millor atenció a les necessitats detectades.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article