Una societat que té pressa


Aquesta opinió pertany al projecte ‘365Batecs’ de Sant Joan de Déu Solidaritat, un recurs pedagògic que ofereix vídeos testimonials de format breu per reflexionar al voltant de les persones en situació vulnerable.

Com a societat veiem que anem molt de pressa amb tot, llavors li demanem a la persona que està trista, que està profundament trista, que corri, que no plori, que amagui allò que potser no ens dona bon rotllo. Moltíssimes persones es queixen del mateix: no se senten compreses. No poden parlar d’aquella persona, que és el que ells voldrien, és el que necessitarien.”

El temps de dolor és un temps en què quan rebem la notícia provoca un impacte, un moment en què el “no pot ser, no pot ser” costa molt d’entendre que allò ha passat i que ja no tornarà. Que la vida, la seva vida ha canviat perquè ha mort, però és que la meva també canviarà. Hi ha un abans i un després de la seva vida i de la seva mort, i no és fins després de molt de temps que la persona comença a tenir ganes d’anar al cinema, d’arreglar-se, de tornar a compartir la seva vida amb els altres.”

Quan algú està de dol, l’únic que necessita de nosaltres és que l’escoltem i sapiguem què és el que necessita en cada moment. Preguntar-li: “Vols que anem a tal lloc?”, en comptes de “mira, he pensat que podríem anar al cinema”. No. Vols que anem al cinema? Vols que anem a prendre una Coca-cola? Vols, vols, vols... Vols anar a fer un passeig?. Quan sé fer servir la paraula 'vols' és quan de veritat jo acompanyo a aquella persona.”

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article