Cuirasses

“Pocs veuen allò que som, però tots veuen allò que aparentem” (Nicolàs Maquiavelo)

“La piel, de no rozarla con otra piel se va agrietando...Los labios, de no rozarlos con otros labios se van secando... Los ojos, de no mirarse con otros ojos se van cerrando... El cuerpo, de no sentir otro cuerpo cerca se va olvidando... El alma, de no entregarse con toda el alma se va muriendo” (Bertolt Brecht)

Acabo de llegir una frase anònima per internet: "A vegades ferim més amb l'escut que amb la llança". Em fa pensar en les cuirasses que tots portem. En els escuts que ens imposem per protegir-nos d'allò que hi ha a l'exterior, per ser acceptats o buscar rebuig, per no mostrar els monstres que portem dins o per la por que ens trenquin l'alè de vida que protegim. Vull parlar de les cuirasses en l'educació social.

Els educadors socials som els primers a portar-ne. Sense elles la nostra feina seria insostenible. Ens construïm cuirasses per poder allunyar-nos, per sostenir als altres, per sentir que tenim vida, per poder desconnectar, per ajudar a cuidar-se, per entendre i empatitzar amb l'altre. Utilitzem diferents tècniques de protecció: la màscara, el "com que sí", anar vestits d'una manera determinada... Són les més conegudes. Les utilitzem en els temps de feina i ens les trèiem quan en sortim. Aquestes cuirasses són les nostres bates de metge quan estem amb els diferents usuaris/es amb els que compartim el camí, el temps i les angoixes.

Els/les usuaris/es dels nostres serveis també ens presenten les seves cuirasses. Unes cuirasses que ens fan mal en certes ocasions, que ens despisten i descol·loquen o que ens enganyen i descobrim més tard, un dia en què han abaixat la guàrdia. Són cuirasses construïdes a consciència en la majoria dels casos, adherides a la pell, a la seva forma de ser i que els permeten sobreviure. Són cuirasses que els fan creure que el protegeixen del dolor, de la seva història personal i que els ceguen un possible futur. Cuirasses que fan mal, que destrueixen i que provoquen judicis, etiquetes, formes de fer i de narrar allò que els passa i que senten. Cuirasses que fan plorar, odiar i fereixen.

Què passa quan es troben les dues: la dels nostres usuaris/es i la dels/les educadors/es? S'estableix la relació educativa amb dues mirades que es creuen. És un instant d'apropament, de calma tensa i que definirà les futures relacions que s'establiran més endavant. És la trobada de dues cuirasses que amaguen dues ànimes separades per l'experiència, el temps i la cultura.

En aquest punt s'inicia un període de mirades, d'observacions i d'enfrontaments per veure quina cuirassa té una possible fuga, un lloc on poder detectar l'ànima que protegeix. L'ús d'aquesta observació serà diferent segons el moment i qui la descobreixi.

Els/les educadors/es cercaran la possibilitat que l'usuari es despulli de la cuirassa i cercarà la trobada amb l'ànima nua del subjecte per treballar amb ella i descobrir una altra mirada, un nou punt d'arrelament cap a un possible nou futur. Presenciant en aquest procés que treien les capes de pell a la ceba, el seu interior ens fa plorar i ens sacseja.

I el subjecte cercarà en la nostra ànima nua un desig de reconeixement que abans d'aterrar a les nostres institucions no hi era. Cercarà una incondicionalitat, una protecció sense judicis del que ha estat la seva història i la seva família fins a arribar a les nostres llars. Però en el camí utilitzarà tota una sèrie de recursos que demostrin aquesta incondicionalitat i el possible vincle. Cercarà fer-nos plorar com la ceba, no mirar-lo, o fins i tot mirar cap a un altre costat per no reconèixer el malestar que ens crea, fent-nos dubtar de la nostra tasca i el nostre treball d'acompanyament.

Les cuirasses ens protegeixen, ens fan ser altres i ens permet establir relacions socials i guarir-nos dels possibles perills però com a les batalles medievals o de caràcter fantàstic, acaben destrossades a terra i només resta dempeus la persona. I, només podem guanyar batalles (acompanyar vides) amb l'essència de les persones i posant-li tota la nostra ànima i no només la nostra cuirassa. Per què tal com he llegit avui per internet: "A vegades ferim més amb l'escut que amb la llança".

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article