No donar per tint

Cada vegada que us sento dir que no parlem als infants de temàtica LGTBI, abusos, violència masclista, feminisme, o sobre què passa a Catalunya actualment perquè els confonem o induïm, em surt una cana. I us haurien de sortir a vosaltres, colla de rancis neandertals evitatius!

I ara, amb tot el que ens està passant, sembla que les canes em surten a grapats. Llavors, amb els infants, millor que no hi parlem, perquè tot el què els diguem, seria adoctrinar-los, no? O com va?

Doncs no dono per tints, darrerament. Al final semblaré la Kate Perry i aniré combinant sobre del meu crani els colors de la bandera de l'Arc de Sant Martí, a veure si així si us n'assabenteu.

Els nostres fills, nebots i veïns estan vivint el mateix que nosaltres. Són receptors també de l'ambient, la tensió i el gran ventall d'emocions del moment. O és que les dones parim robots, o éssers alienats, sense aquell sisè sentit de captar el què no es diu, però es viu, i que tant els caracteritza? A casa meva jo hi tinc nens, i diria que igualment és el que teniu vosaltres.

També hi ha el qui sorprès, et pregunta: “Però a veure, Alba explica, en quin moment ho hem de fer?”. Coi, des de sempre! Com amb tot. O en quin moment exacte vas decidir de començar a explicar-li als teus fills que hi havia coses que no estaven bé? Perquè de càstigs, racons de pensar i altres herbes, els llibres, les escoles i les cases sí que n'estan plens.

És des de petits, i amb cura, que cal parlar-los de tot. Vejam si així evitem, que la joventut que ara puja, pensin com alguns de nosaltres quan siguin més grans.

Perquè no ens enganyem, hi ha mil coses que els infants agafen a la primera. A la primera! No us n'oblideu. Per molt que mirem cap a una altra banda, o directament ni ho comentem. I negar-ho, a la llarga, passa factura.

Nosaltres, per exemple, a casa no ens n’amaguem. La feinada la tenim amb el nen. La meva filla, la "G", ha entès ra-pi-dís-si-ma-ment, que significa ser feminista. Es troba obstacles, discriminacions i blaus i roses per tot arreu.

En canvi el meu petit "HellBoy", té el món als seus peus, plens de superherois i missatges que ho fomenten i li costa entendre, per exemple, que hi ha coses que també poden fer les nenes, de vegades, simplement perquè no les veu.

I tant se val si un dia acabem mirant la saga de Crepuscle, si darrere hi ha un bon acompanyament. Després vindrà la pel·lícula de Tomboy, de la que també parlarem amb ells, i necessàriament, molt més. I així, amb totes les coses; i amb el que passa ara, i que estan vivint ells, cal fer-ho, també. És responsabilitat nostra construir amb ells el seu mapa vital de sentiments (i coneixements) del que ens toca viure ara.

Parlem amb ells, doncs, del que calgui, i les vegades que faci falta. I de passada, afegeixo, que és importantíssim que també els preguntem. És necessari saber què els preocupa, de què parlen amb els companys d'escola, què senten dir als veïns de l'escala... I els escoltem, i si cal, els consolem.

Ens assegurem llavors de que no guardin (o no amaguin tant) les inquietuds que tenen dins; com quan a mi em preguntaven recentment si a casa no posàvem la tele, perquè potser allà dirien que ens moriríem; o quan volien consultar un mapa, perquè sentien paraules i consignes, però no entenien sobre què.

Sóc conscient que mentre escric això, potser algú té pensat de denunciar-me per incitar a l'adoctrinament massiu dels nens, o vés a saber quina altra “parida”. M'hi estic entrenant, de debò, però encara no tinc la potestat de colar-me a les vostres cases, ni controlo per ciència infusa la possessió de les vostres ments, cosa que sembla que d'altres sí que ens voldrien fer de ja fa dies.

Quin gust trobarien si ens poguessin ensabonar, fregar-nos les idees, esbandir-les amb aigua, i au, que marxin desfetes, dissoltes, i buides, aigüera avall. Jo us parlo de tints, i de comunicar-se amb la canalla. Si ho feu o no, serà en la vostra intimitat (com també feien alguns polítics).

I encara que parlem clar, estimades i estimats, malgrat tot, les canes ens sortiran igual.

Si volem ens hi posarem el tint (o no), però la nostra integritat, i compromís amb els més petits, no quedarà silenciada.

I recordeu... Al conte El monstre de colors, el color groc és l'alegria!

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Núria Cerdanyola
1.

Excellent article, Alba! Em sembla que no ets la única que no guanya per tints. Una abraçada

  • 0
  • 0

Comenta aquest article