Alone together: estan junts, però estan sols

El VI Congrés Català de Salut Mental de la Infància i l’Adolescència, celebrat tot just fa uns dies a Barcelona, ens ha deixat força idees i reflexions útils per a la nostra intervenció en les complexitats dels trastorns de conducta o de “regulació del comportament”. El doctor en antropologia Àngel Martínez va obrir-lo apuntant que els professionals de la salut i de l’ensenyament ens hem de dotar d’arguments per abordar el que és evident en el món que vivim: el patiment/malestar dels infants i dels adolescents. Però, com ens mostren aquest malestar? Com ens ho fan saber?

Partim del l’existència de la sobreestimulació que rebem nens i adults a través de la tecnologia, que accelera l’obsolescència de les novetats. Coses que acaben de passar queden antigues en un breu termini de temps, se li dona un gran valor a ser popular, transgredir les normes i exposar-ho davant de tothom pot reportar encara més èxit... Com a professionals, hem de donar importància a les necessitats dels adolescents perquè siguin reconegudes pel seu entorn, on sovint cal fer equilibris en l’ús dels límits i dels reforçadors socials. En aquest marc caldria plantejar la creació de models complementaris i col·laboratius entre l’adolescent i l’adult que permetin un apropament i una entesa. La intervenció del professional ha d’estar basada per una banda en la relació terapèutica, i per l’altra en l’estudi del vincle afectiu d’aquests infants i adolescents amb les seves figures de referència com a peça fonamental per a un bon abordatge i una millor intervenció.

Paral·lelament a aquesta reflexió, hem de tenir en compte la tendència a l’alça dels diagnòstics de TDAH en la infància i l’adolescència. A què es deu? Es diagnostica amb massa facilitat? Existeix la necessitat de posar nom (”etiqueta”) a una suma de símptomes? Caldria treballar més des del vincle i no pas des de l’agrupació de símptomes amb una solució centrada tan sols en l’infant o l’adolescent?

Durant el congrés es va parlar de la necessitat que tenim els professionals que despleguem intervencions complexes de tenir temps per poder reflexionar sobre com treballem. Explorant els determinants socials per poder ajustar millor les actuacions que s’han de dur a terme i, sobretot, posant de relleu que els diagnòstics han de ser provisionals. En l’àmbit escolar, on principalment aflora el patiment/malestar dels infants i adolescents, també cal disposar d’aquest temps. La tendència a la sobrediagnosticació obliga els professionals a transitar per múltiples intervencions amb una càrrega important de confusió. I de nou cal temps per posar en comú tota la informació que tenim i trobar l’encaix entre la part biològica, la psicològica i, sobretot, la social. Estem prou preparats per donar una resposta de qualitat amb els sistemes sanitari i educatiu actuals? És evident que convé flexibilitzar aquests sistemes per tal que les nostres intervencions siguin el més efectives possibles.

Els professionals que treballem en salut mental sovint tendim a emetre diagnòstics amb certa facilitat per introduir canvis ràpids que siguin visibles per al món familiar i, sobretot, escolar. Potser si tinguéssim més en compte l’entorn d’aquests infants i adolescents, així com els seus models educatius i les seves situacions socials, podríem fer intervencions més acurades i evitar els diagnòstics crònics. Donant importància als vincles, tant afectius com terapèutics, per tal de demostrar-los que, tot i que el seu patiment sigui individual, no estan sols. Cal reflexionar, pensar i rectificar. I això, de nou, requereix temps.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article