4 de desembre. I ara què?


Segons el Reial Decret Legislatiu de 1/2013 -d'àmbit i aplicació estatal- , avui 4 de desembre tot hauria de ser accessible. Tot, a tot arreu: a tota Catalunya i a tot l'Estat espanyol.

Però milers de persones seguim veient com, fins i tot en molts casos a serveis o obres de nova creació s'incompleixen impunement normatives d'accessibilitat vigents des de fa anys: normes que o no s’arriben a aplicar mai o recorren a la categoria conceptual d'ajustos raonables per fugir d’una aplicació curosa i rigorosa de l’accessibilitat.

L'ajornament sistemàtic dels terminis i les condicions exigibles d'accessibilitat (i per tant, l'ajornament sistemàtic de drets fonamentals), torna a generar un evident malestar.

Cal recordar que ja l'any 1980 es creà per Decret a Catalunya una comissió per suprimir barreres arquitectòniques, que la LISMI el 1982 ja parlava de l'obligació d'adaptar entorns i transport públic, que la primera normativa catalana d'accessibilitat data del 1984 (Decret 100/1984), i que els terminis que va proposar la Llei catalana de 1991 també s'han sobrepassat sobradament. Es deia que els plans d'accessibilitat municipals havien d'estar executats com a màxim l'any 2006 (en el cas de les poblacions més petites) i a dia d'avui hi ha municipis que ni tenen pla, ni han incorporat accions d'accessibilitat a altres plans d'acció.

En aquest sentit, la Llei catalana d'accessibilitat de 2014, a la pràctica, contradiu el Reial Decret de 2013 en aquest aspecte i permet l'execució de plans d'accessibilitat més enllà de l'any 2032.

Aquest fet, no es va poder impugnar perquè, segons ens van explicar els advocats, es parlava de conceptes legals diferents: una cosa era els terminis per fer accessibles, per exemple, els entorns i els serveis de transport, i una altra els terminis d'execució de plans d'accessibilitat. Tot i que tothom sap que, habitualment, primer planifiques i després actues.

Aquesta qüestió també s'està produint a altres indrets com la Regió de Múrcia, on a la seva Llei d'accessibilitat universal publicada aquest mateix 2017, a l'article 28 diu que a través de plans d'accessibilitat adaptarà de forma gradual els entorns, serveis... I el mateix passa a les Illes Balears amb la seva Llei 8/2017 d'accessibilitat universal (capítol IX), a Extremadura amb la Llei 11/2014 (article 17), a Galícia amb la Llei 10/2014 (a la disposició final segona)...

És important anar actualitzant la normativa perquè els avenços tecnològics són molt ràpids i generen noves situacions i noves oportunitats, cal regular buits legals (com els carrers de plataforma única o l'accés de persones amb scooter al transport públic) o és imprescindible per fi reconèixer l'accessibilitat cognitiva. Però sembla que el Reial Decret Legislatiu 1/2013, tot i tenir rang de llei bàsica, va incloure uns elements que, tot i que en principi havien de ser eines per implementar l'accessibilitat i garantir drets, han acabat per convertir-se en trucs per eximir el compliment de terminis (un cop més): els plans d'accessibilitat i el joc de competències amb les autonomies.

A partir d'avui, veient aquest guirigall normatiu i despropòsit generalitzat vers els drets humans de milers de persones, davant quin organisme hem d'interposar denúncia per a executar els règims sancionadors que també s'han anat succeint amb cada llei? Davant el Ministeri o la Generalitat? Davant dels Serveis de Delictes d’Odi i Discriminació de les Fiscalies? Quin és l'òrgan competent? S'està incompliment la llei, 'legalment'? L'administració es sancionarà a ella mateixa? Quin paper tindran les Sindicatures de Greuges i 'El defensor del pueblo'?

Arribada aquesta data sorprèn, per altra banda, el poc esment per part de les institucions del I Pla Nacional d'Accessibilitat 2004-2012, que detallava molt bé les accions a desenvolupar i els seus responsables, i que ja venia d'un Llibre verd i un Llibre blanc. Però sorprèn, encara més, trobar publicat al BOE amb data de novembre d'enguany l'acord de col·laboració entre el Real Patronat sobre Discapacitat, el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, el CERMI i Fundació ONCE per elaborar un altre pla, el Pla Nacional d'accessibilitat universal 2018-2026, sense fer seguiment i diagnosi d'execució del primer, i ni tan sols indicar que és el segon.

Més enllà d'exigir als poders públics la seva responsabilitat política davant la situació (perquè sí, la tenen), potser a les entitats i moviments socials també ens cal una reflexió. Perquè potser les normatives no ho són tot i com deia una companya, la Maria José Vàzquez, "les lleis ens reconeixen drets, però després cal poder-los exercir". Què ens està funcionant per avançar en accessibilitat i què no? per què? com podem millorar la nostra incidència?

Aquí algunes idees des de l'experiència de petites-grans victòries (i més d'un fracàs), que properament aniré desenvolupant: no són veritats absolutes ni fórmules màgiques, però potser ens poden ajudar a avançar allà on actuem.

1. Defensar el treball transversal, coordinat i inclusiu de l'accessibilitat, a tots els nivells i àmbits, per tractar de manera coherent la cadena d'accessibilitat i el seu manteniment. És a dir, anar més enllà dels plans d'accessibilitat municipals que sovint queden a un calaix. Apostar per incloure accions d'accessibilitat als plans sectorials.

2- Garantir que el nostre interlocutor té competències sobre la qüestió que hem de tractar. I si és més d'un agent, assentar-los a la taula plegats.

3- Treball en xarxa i aliances, dins i fora del sector de la diversitat funcional: sumem i treballem la inclusió des de la inclusió! Si pot ser amb governances horitzontals i coresponsabilitat de tothom, millor.

4- Empoderar(nos) per defensar més i millor els nostres drets, i promoure (i practicar!) el coneixement obert com a bé comú.

5- Enfocar-nos, prioritzar i tot sobre paper: les paraules se les emporta el vent!

Sempre tot per escrit, a ser possible amb entrada per registre. Anar a per les causes mare de les situacions, més que apagar focs constantment.

Molt aviat hi haurà eleccions a Catalunya. Caldria recordar a tots els partits polítics que la ciutadania -en concret les persones amb diversitat funcional- no som un decorat de campanya: som ciutadania amb drets. Uns drets units a unes vides que no entenen de terminis per ser viscudes, i que mai haurien de tenir data de caducitat. Quantes generacions més? La LISMI i jo gairebé tenim la mateixa edat. I jo ja n'he fet 36. És qüestió de voluntat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article