Les Jornades Barcelona Down

Quin és el teu somni, Andy? És la pregunta que va fer la ponent María Soledad Cisternas Reyes, enviada especial de les Nacions Unides sobre discapacitat i accessibilitat, dins les XVII Jornades Internacionals Barcelona Down, celebrades el 9 i 10 de novembre. L'interpel·lat Andreu Trias, president de l’Assemblea de Drets Humans de la Fundació Catalana Síndrome de Down, va respondre amb intel·ligència: “El meu somni seria que l’Assemblea fos reconeguda per l’ONU”, va dir.

Ho vaig trobar genial. En lloc de contestar amb paraules de cortesia buides per fer bonic ―com fan sovint els polítics o les persones amb més notorietat quan tenen un micròfon al davant―, Trias va sortir-se’n amb enginy. Qui sap si per intentar arrencar un compromís! Qui sap si per aconseguir que sigui realitat algun dia! Totes les grans coses comencen amb petits gestos.

Sinceritat. És el sentiment que m’emporto d’aquest congrés. Una qualitat que costa de trobar en fòrums més acadèmics o professionals. En d’altres jornades científiques que he cobert com a periodista o que he conegut de prop a la universitat, us asseguro que no hi he trobat ni la meitat de veritat que vaig veure aquí. De debò? Sí, perquè en qualsevol ordre de la vida, quan parlen els protagonistes directes i no només els experts, els tècnics o els representants de l’administració, el missatge és més proper.

Els nois i noies amb síndrome de Down que van intervenir des del faristol del Col·legi de Metges de Barcelona ho van fer molt bé. No negaré que el missatge va arribar amb dificultats. A poc a poc. Amb una lectura entrebancada. Amb silencis. Però va arribar. Em va interessar, especialment, el decàleg d’estil que va presentar Jordi Riu sobre el tractament de la discapacitat intel·lectual als mitjans de comunicació.

A la taula rodona on vaig participar es va crear aquell ambient de crítica necessària cap a la premsa per la mirada estigmatitzant que massa cops tenen els diaris, les ràdios i les televisions sobre la diversitat. I és clar, com que jo era l’únic periodista i l’últim de prendre la paraula, vaig intentar de capgirar una mica el discurs. Vaig recordar que els mitjans de comunicació són, alhora, una via efectiva per denunciar injustícies, tal com va passar aquest estiu quan un pub de Lleida va negar l’entrada a un grup de joves amb síndrome de Down. També el periodisme ajuda a fer visibles les minories. Així ho procura la revista Èxit21 amb bones entrevistadores com em va demostrar la Beatriz Ruiz aquest dia. Moltes felicitats!

Estic convençudíssim que, en general, els periodistes són més sensibles amb la diversitat social i de tota mena (per origen, per condició de cadascú, per llengua, per nacionalitat, per religió, per discapacitat etc.), que els acadèmics més saberuts. Només cal consultar el Diccionari de l’Institut d’Estudis catalans per adonar-se d’aquesta situació. El DIEC encara inclou l’ accepció de mongòlic per descriure una persona amb síndrome de Down, un terme avui del tot obsolet.

El mateix succeeix en el Diccionario de la Real Academia de la Legua Española que bat records d’anacronismes amb definicions ofensives que ja tocaria revisar. Una de les entrades de la paraula  'judío' indica: "dicho de una persona avariciosa o usurera".  Si hi consulteu el mot 'gitano', llegireu: "trapacero, que con astucias, falsedades y mentiras procura engañar a alguien en un asunto". Si cerqueu la paraula 'moro', en la seva forma d’adjectiu col·loquial, hi trobareu: "dicho de un hombre celoso y posesivo y que tiene dominada a su pareja". Podria seguir amb més vocables vergonyosos.

Amb modèstia opino que les màximes institucions lingüístiques i culturals no haurien de legitimar el lèxic que etiqueta amb menyspreu col·lectius humans històricament exclosos. I més, en una societat com l’actual cada vegada més susceptible en l’ús de les paraules a la vida pública, a les xarxes socials...  Fins a l’extrem, a voltes exagerat, que la política i la justícia persegueixen, a tort i a dret, suposats delictes d’odi que surten de qualsevol lloc. 

Vivim en una societat pendular. De vegades de manera injustificada se censura algun tuit que fa sàtira saludable del govern de torn; una sàtira molt menys ofensiva, per cert, que algunes definicions de diccionari. No s’ha de confondre, però, el dret fonamental a la llibertat d’expressió per manifestar idees o per discrepar del poder establert amb la grolleria pública que discrimina les persones immigrants o que vexa altres grups oblidats.

Són paradoxes d’un món carregat de mentides. Vivim en un sistema, dit de llibertats, però que arriba al límit increïble de prohibir el color groc de les fonts de Barcelona, no fos que algú se sentís ofès. Tenim sort, d’altra banda, que el cors de la bona gent compromesa no es deixen endur per tanta impostura i continuen bategant amb grans somnis que neixen de veritats humils. A veure si l’ONU en fa cas.