La societat que desitgem

Al 1990 un grup d’estudiants de la Universitat de Califòrnia – Los Angeles (UCLA) anomenat Enigma va desenvolupar el Future History Project per intentar imaginar un futur plausible, o com a mínim entretingut dels propers 130 anys. Dividits en diferents grups temàtics (sociologia, física, biologia, nou món, antic món i est). Realment, es tractava més d’un joc ple de propostes atrevides que imaginava un estat ibèric o la desintegració d’Alemanya en un mapa d’Europa del 2100.

Durant l’últim trimestre de cada any es succeeixen els informes que analitzen l’any en curs i comencen a fer pronòstics pel següent. Un dels més coneguts és el World Economic Outlook dels Fons Monetari Internacional (FMI). Enguany preveu un creixement de l’economia mundial d’un 3,6% pel 2017 i d’un 3,7% pel 2018. Considera que es tracta d’un creixement dèbil amb una inflació més alta del previst per a les economies desenvolupades. Però tot i això creu que s’obre una finestra d’oportunitat pels decisors polítics per abordar reptes claus i construir resiliència davant de possibles riscs.

També el Banc Internacional de Pagaments (BIS) presenta el BIS Quarterly Review, on opina que “els mercats i l'economia real van continuar la seva lluna de mel durant el període de revisió”. Fins i tot tenint en consideració l’impacte dels devastadors huracans als Estats Units d’Amèrica, algunes amenaces geopolítiques i el camí emprès per alguns bancs centrals incrementant els tipus d’interès. Segons els BIS, la confiança dels consumidors arriba a nous records a Alemanya, Japó i els Estats Units.

Per cert, que des de l’1 de desembre el mexicà Agustín Carstens succeeix a l’espanyol Jaime Caruana com a director general del BIS.

Segons The Global Competitiveness Report 2017–2018 del World Economic Forum, deu anys després de la crisi financera mundial, les perspectives d'una recuperació econòmica sostinguda continuen en risc a causa d'un fracàs generalitzat per part dels líders i responsables polítics de posar en marxa les reformes necessàries per reforçar la competitivitat i produir augments molt necessaris de productivitat.

En ocasions aquests informes semblen el joc de prediccions dels estudiants de l’UCLA tot barrejant dades, imaginació i desitjos neoliberalistes.

Encara no han vist la llum els informes analitzant l’any d’Amnistia Internacional i Human Rights Watch. En aquest cas, al no fer previsions i tractar-se d’anàlisis curosos, esperen al tancament efectiu de l’any.

Al meu entendre, vivim des de fa temps una crisi de lideratge. Merkel i May lluiten per la pròpia supervivència, Macron es desinfla, Trump i Putin no comments, i no arriben “bones noticies” més enllà de l’estabilitat del “nou capitalisme” de Xi Jinping. Tampoc l’Antonio Guterres, secretari general de Nacions Unides, té un carisma magnètic. Bé, potser Justin Trudeau ens dona un bri d’esperança però de moment la seva capacitat d’impacte global és baixa. Evidentment millor no dir res de M. Rajoy, que últimament el camí als centres penitenciaris espanyols sembla una autopista amb peatges als tribunals.

Aquesta crisi de lideratge es fonamenta en una crisi de valors a la societat i conseqüentment també de les seves institucions. Potser un dels exemples paradigmàtics d’això és la bombolla generada al voltant de la criptomoneda Bitcoin; poca transparència, molta especulació, poca vinculació amb l’economia real, digitalització extrema, etc.

Per generar els bitcoins es necessiten hores de processament informàtic, anomenada mineria. Segons l’estudi del banc ING “Per què les transaccions de Bitcoin són més cares del que penses”: cada transacció de Bitcoin té un cost energètic de 200kwh quan una transacció de VISA suposa 0,01kwh (200.000 vegades menys!). Com pot ser doncs que no es pagui res per la transacció? Doncs perquè es socialitzen les pèrdues i es privatitzen els guanys, el miner que ha aconseguit el bloc rep BTC12 que supera amb escreix el seu cost energètic però no el de la resta de miners que no perceben res. Si es segueix a aquest ritme el 2020 el consum energètic de la mineria de Bitcoin serà igual a la resta d’activitats al planeta.

Gràcies a la globalització i les tecnologies de la informació i la comunicació, l’economista Jeremy Rifkin va vislumbrar “la fi del treball” el 1995. Un anys més tard, el 2014, va publicar un altre llibre sota el títol “La societat del cost marginal zero” on aposta per que l’internet de les coses ens està acostant meteòricament cap a una era on els serveis i els productes siguin pràcticament gratuïts, precipitant la fi del capitalisme i una nova economia col·laborativa. Però potser no va tenir prou en compte que aquesta uberització segueix produint profundes desigualtats.

Parlant d’internet de les coses, molts d’aquests electrodomèstics recullen tot un seguit d’informació sobre l’usuari de manera extrema. Per exemple, una smart TV sap quins canals mires i quan, si tens fills, etc. Fa anys Samsung va reconèixer que els seus televisors escoltaven contínuament les converses que es produïen davant de l’aparell. Però és que, a més a més, la majoria d’aquests aparells pateixen de greus problemes de seguretat, com va quedar palès els dies 24 i 25 de novembre al congrés de seguretat i informàtica “No cON Name” que va tenir lloc a Barcelona. Deixant al descobert tota aquesta informació amb propòsits poc clars. Si ho portéssim al món del treball, la transformació digital ens podria portar també a la creació de perfils extrems sobre la nostra activitat i el nostre propi rendiment individual.

I si a aquest món digital li afegim la intel·ligència artificial les velocitats de transformació es tornen vertiginoses. Segurament aquest 2017 ha estat el punt d’inflexió en aquest àmbit. Google va presentar al maig el seu projecte AutoML que utilitzant aprenentatge automàtic vol explorar al voltant de les arquitectures de xarxes neuronals. En resum, seria una màquina ensenyant a una altra. Un dels resultats d’aquest mateix novembre és un programari que millora significativament els anteriors en reconeixement visual d’objectes (podeu trobar més informació al bloc de recerca de Google). Aquesta capacitat d’aprenentatge i de potència de càlcul pot dibuixar un futur on les màquines siguin els directius a les empreses? O pitjor encara, armes autònomes en forma de robots assassins. Val molt la pena veure el vídeo de la campanya promoguda per organitzacions i investigadors que vol vetar aquest tipus d’armanent: autonomousweapons.org

Potser sí que en Rifkin l’encertava amb la fi del treball com el coneixem ara i la desaparició del cost marginal, potser volia dir treballar molt més per guanyar molt menys. És això la millora de la competitivitat que demana el World Economic Forum? Són aquestes les reformes que proposa el Fons Monetari Internacional? És aquesta la lluna de mel del Banc Internacional de Pagaments?

Al meu entendre els informes econòmics de l’any i les perspectives de futur no tenen prou en compte un dels principals “indicadors”: la persona. Però segurament és perquè nosaltres mateixos tampoc ens tenim massa en compte. Un exemple és quan permetem veritables crisis humanitàries com la dels refugiats. Cal doncs trobar espais de debat que ens ajudin a sortir del paradigma actual i ser capaços de deixar volar la nostra imaginació per repensar un altre món possible. En aquest sentit tindrà lloc el Fòrum Social Mundial a Brasil del 13 al 17 de març de 2018.

És més necessari que mai enfortir els lideratges i les institucions a partir dels valors de la llibertat, la solidaritat i la igualtat per poder treballar amb dignitat i construir la societat que desitgem. Si no ho fem, els canvis són tant ràpids que potser haurem de pagar un preu molt elevat quan descobrim que no som on realment volíem.