Estigma en salut mental: malgrat els avenços, encara massa present

Fa uns dies el professor Stephen Hinshaw em feia arribar amablement un exemplar del seu últim llibre en la lluita contra l’estigma en salut mental ("Another Kind of Madness: A Journey through the Stigma and Hope of Mental Illness” Ed. St. Martin’s Press, 2017). El professor Hinshaw, que imparteix classes de psicologia a la Universitat de Berkeley i de psiquiatria a la de San Francisco és un destacat professional amb una amplia activitat en recerca i educació en salut mental. En aquest nou llibre aborda en primera persona de forma magnífica la lluita contra l’estigma en salut mental. El professor Hinshaw narra la malaltia mental recurrent del seu pare i el silenci imposat al seu voltant, a més de la gran necessitat de combatre l'estigma. Malauradament l’estigma entorn els trastorns mentals encara és massa present entre tots nosaltres i el que és pitjor, amb formes subtils però igualment de perverses.

Estigma és veure com, segons les dades recents de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), els trastorns mentals són els que tenen un major impacte en la taxa d’atur, ja que el 85,7% dels afectats estan a l’atur. En aquest cas, l’article 35 de la Constitució que garanteix el dret al treball no sembla rellevant. La Organització Mundial de la Salut va estimar que a l’any 2020 la depressió seria la segona causa mundial de (dis)-capacitat i avui sabem, que la inversió en salut mental estalviaria milers de milions arreu del món segons informes de la OMS i el Banc Mundial. Estigma es comprovar any darrera any com la inversió en recerca i serveis és molt inferior a la de d’altres patologies mèdiques o quirúrgiques. Per exemple, si es dediquessin els fons adients a la prevenció basada en estudis científics, podríem reduir la incidència dels trastorns mentals.

Com a exemple podríem posar la síndrome alcohòlica fetal, que es produeix pel consum d’alcohol durant l’embaràs. Quan tindrem símbols a les begudes alcohòliques indicant que el seu consum durant l’embaràs no està indicat i advertint dels problemes en salut mental que genera, com així passa amb el tabac? Globalment, els fons que es dediquen a la recerca dels trastorns mentals són molt inferiors als dedicats a d’altres patologies mèdiques, quan sabem que el 25% de la població patirà algun tipus de trastorn mental al llarg de la seva vida. A Catalunya hem tingut al 2017 un increment en inversió pública en salut mental mai vist fins ara, amb un pressupost addicional de 70 milions d’euros. És un gran pas endavant, però encara queda molt per fer, atès el retard històric en la inversió en salut mental i, per tant, no s’hauria d’aturar aquesta correcció.

Respecte l’equitat dels tractaments, imaginem que hi hagués un trastorn mèdic o quirúrgic que incrementés el risc de mortalitat el doble respecte la població general, que el 40% dels afectats per aquest trastorn també tinguessin una addicció de forma associada, i que a més tinguessin un major risc de fracàs escolar, suïcidi, atur i accidents de trànsit, i que per una altra banda, existissin tractaments amb una resposta eficaç i segura entorn al 70-80% de les persones afectades. Imaginem que aquests tractaments s’haguessin de prendre durant anys...Vostès creuen que seria admissible que un trastorn mèdic o quirúrgic no tingués el descompte del punt negre o cícero? És a dir, que tinguessin una aportació reduïda pagant com a màxim al voltant d’uns 4€ actualment. Efectivament, no seria admissible. Els afectats i les famílies gaudirien d’aquesta ajuda. Doncs bé, en salut mental, a l’Estat Espanyol aquesta situació succeeix a dia d’avui. Milers d’afectats pel trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) veuen com han de pagar el cost dels tractaments durant anys sense aquest descompte que sí que tenen altres tractaments, com els antidepressius, que en moltes ocasions només s’han de prendre durant mesos i amb l’agreujant que sovint a una mateixa família hi ha més d’un afectat per l’alta carrega genètica del TDAH. Això també és estigma.

Però encara existeix una situació més rocambolesca. L’únic medicament pel TDAH que té aquest descompte, ho té perquè es tracta d’un fàrmac amb indicació també contra la hipertensió arterial, i tot medicament antihipertensiu ha de tenir aquest descompte... Estigma en majúscules. Estigma és quan malgrat la recerca científica feta a escandinava, on es posa de manifest les greus repercussions que pot tenir el TDAH i la utilitat dels tractaments actuals, algunes persones encara qüestionen el trastorn, amb una manca de respecte davant els afectats. Aquest és un exemple del filibusterisme entorn a la salut mental.

Estigma en salut mental és veure com es discuteix a l’Estat Espanyol l’ús de fàrmacs per l’esquizofrènia en base al seu cost tenint una reducció sobre la mortalitat o el número d'ingressos hospitalaris (20-30% menys) com demostren els estudis a Finlàndia (Tiihonen i cols. 2017 JAMA Psy). Es donaria aquesta situació si parléssim d’oncologia o cardiologia o neurologia? De ben segur que no. Novament, estigma en majúscules.

L’ús inapropiat de la nomenclatura dels trastorns mentals a nivell social és un dels exemples més evidents d’estigma. L’associació de violència a trastorns mentals és una idea artificial contra la que hem de lluitar. Però també històricament s’ha fet un ús pervers de la nomenclatura en base a fonaments ideològics, que no científics. Hem pogut escoltar expressions com “mares esquizofrenògenes” per referir-se a les mares dels pacients que pateixen un trastorn psicòtic o “mares nevera”, per les mares dels nens i nenes amb autisme. Sens dubte un error estigmatitzador amb l’agreujant en clau de gènere, ja que semblaria que el pare no tingués impacte genètic o ambiental.

En definitiva, la lluita contra l’estigma en salut mental és multidimensional i ha de començar per garantir l’equitat de serveis i tractaments als afectats, per invertir els fons adients en prevenció i en recerca translacional en base a l’impacte real dels trastorns mentals a la nostra societat. El millor coneixement i comprensió dels trastorns mentals a nivell social ajudarà sense dubte a utilitzar un llenguatge apropiat i respectuós amb els afectats, reduint en definitiva l’estigma vers la salut mental.